“Dos activistes climàtics tiren ara puré de patates a un Monet”, diu la notícia, que és una de les més llegides del diari. Fa pocs dies uns altres “activistes climàtics” van tirar sopa de tomàquet a un Van Gogh. En tots dos casos, els quadres no han patit danys, perquè tenen un vidre protector. No es tracta de fer malbé una obra d’art, sinó de cridar l’atenció del món, que en això consisteix l’activisme. Una de les noies protagonistes de l’esquitxada tomaquera reivindicava així l’acció: “Patim una catàstrofe climàtica. Vosaltres teniu por d'un pot de tomàquet o d'un pot de puré de patates en un quadre, sabeu de què tinc por jo? La ciència ens diu que el 2050 no podrem alimentar les nostres famílies. Això fa que ens escolteu? Quan començareu a escoltar i deixareu d'actuar com sempre?"
Un pot. Com podem lluitar contra la crisi climàtica si un activista climàtic, per fer una acció climàtica, en lloc de bullir i triturar una patata, la compra liofilitzada? És que no té cap sentit. Un puré de patates envasat té cartró pintat de colors, té paper de plata a dins, genera residus, s’ha de transportar. La feina de convertir una patata en aquella pasta que trobem a la capsa genera molts residus. No hi ha menjar més barat de preparar que un puré de patates. Tampoc és que costi horrors fer-lo, no és un fricandó. Es tracta de pelar les dues patates i tallar-les, posar l’aigua al foc amb un raig d’oli i un pessic de sal, bullir-les durant una estona, que tampoc és tanta si les talles petitetes, i en acabat aixafar-les amb la forquilla, amb el passapuré manual o amb l’elèctric. Ningú pot dir que no té temps de fer un puré, ja no cola. Trobo que l’activisme de veritat, el nostre de cada dia, és comprar productes de temporada que vinguin del costat de casa. Activisme és comprar el pa al forn, en lloc de comprar-lo envasat, i no demanar bossa. Activisme és comprar espinacs frescos a la pagesa o mitja carbassa i perdre temps netejant i cuinant. I si no tenim ni temps de fer això estem condemnats.
