Aquella punyetera mania de parlar català

Sense negar l’interès que puguin tenir les eleccions catalanes al conjunt de l’Estat, convocar els candidats perquè debatin té com a objectiu principal ajudar a conformar el vot. Cosa que, a l’espera que els jutges no decideixin el contrari –que tot podria ser–, de moment només afecta els ciutadans catalans. Per tant, sembla raonable que els presidenciables escullin la llengua a) que senten que dominen millor i b) que creuen que els reportarà més vots. Al final, el debat el van veure 242.000 espectadors a Catalunya i 133.000 a fora. El més raonable era que subtitulessin els candidats que parlessin català, de manera que així tothom podria expressar-se en la llengua que se sentís més còmode. A més, canviar de llengua –en el context polític actual– podria tenir un impacte en la imatge dels candidats que es presenten a les eleccions defensant la capacitat de Catalunya per decidir el seu futur, inclòs el lingüístic.

Però no pas per a la caverna. “Setge a Salvador Illa i menyspreu separatista al castellà al debat de TVE”, escriu El Mundo al seu titular. Quan el teu relat passa perquè parlar català no sigui una opció, sinó un menyspreu, estàs dient que hi ha una llengua subordinada, apta per a sardanes i caramelles però que ha d’acotar el cap i dir "Sí, bwana" en presència de la llengua única i veritable. “Els candidats independentistes es neguen a parlar castellà al debat de TVE”, titula l’Abc. Això és directament retòrica franquista, li falta un “desafecto” per aquí i un “inasequible al desaliento” per allà. I, si ens capbussem en el fangar dels comentaris, trobem lectors blasmant aquest “dialecto infecto”.

Aquests són els mitjans que, després, escriuen saberudes anàlisis sobre la fractura a Catalunya. Amb la destral al costat del teclat.