De la puntada a la porta a la mordassa a la boca

La llei 1/92 de protecció de la seguretat ciutadana, coneguda com la llei Corcuera, va rebre el qualificatiu popular de llei de la puntada a la porta, ja que, en els delictes de tràfic de drogues, permetia l’entrada i escorcoll domiciliari sense necessitat d’autorització judicial. El dia 18 de novembre del 1993, el Tribunal Constitucional en va declarar inconstitucional l’article 21.2 perquè era contrari a l’article 18.2 de la norma suprema, que només permet aquesta diligència per als casos de delicte flagrant. L’endemà el ministre Corcuera presentava la dimissió, que, malgrat les reticències inicials de Felipe González, es va acabar fent efectiva.

Divendres passat el consell de ministres donava llum verda al controvertit avantprojecte de la nova llei de seguretat ciutadana promogut pel ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. Es tracta d’una clara resposta política als moviments socials de protesta, com el 15-M o els de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, més que no pas d’una necessària resposta jurídica. El projecte limita de forma innecessària els drets constitucionals de llibertat d’expressió, reunió i manifestació. Cal no oblidar que totes les conductes reprovables en relació amb l’exercici d’aquests drets ja tenien resposta punitiva en l’ordre administratiu, però sobretot en el penal, i quedaven perfectament delimitades les bones formes a l’hora d’expressar-se, reunir-se o manifestar-se.

Sobta que el govern d’Espanya hagi sigut capaç de promoure aquesta norma quan no para de rebre advertiments en sentit totalment contrari. Per exemple, el juny del 2013 el comissari del Consell d’Europa de Drets Humans, Nils Muiznieks, criticava amb contundència la seguretat espanyola pel fet d’excedir-se en l’ús de la força i de multar amb sancions desorbitades. Més recentment, en el cas del setge al Parlament de Catalunya, l’Audiència Nacional argumentava, pel que fa al fons de l’assumpte, que calia trobar un punt de sortida per vehicular la protesta social en uns moments de crisi tan greus, i justificava en els fonaments jurídics de la sentència una certa extralimitació en l’exercici dels drets utilitzats per canalitzar el rebuig social.

Enmig de tot aquest enrenou social, polític i jurídic hi trobem una societat que veu que el seu poder legislatiu (que actualment és l’executiu) empeny cap a la regressió i la involució d’uns drets consolidats, mentre que, en canvi, el judicial camina en un sentit totalment contrari, de manera que fa una interpretació del tot àmplia i generosa dels preceptes legals i permet que es traspassi el mateix dret material. No hem d’oblidar, però, i encara menys dubtar, que, dels tres poders, sens dubte el més pur és el judicial, ja que és l’únic al qual es pressuposa i s’exigeix la més destacable de les virtuts de qui ens mana d’alguna manera: la independència. Per aquest motiu, tota normativa en matèria de seguretat hauria de recaure en mans de la independència dels jutges, i mai en mans de la dependència que els cossos de seguretat tenen dels seus caps.

Amb el text de la llei desapareix la més gran de les garanties d’un acusat o sancionat: la presumpció d’innocència. Efectivament, en passar les conductes punibles del Codi Penal a aquesta norma de caràcter administratiu, substituïm el principi que afirma que “ningú és culpable fins que no es demostra” per una presumpció de veracitat dels atestats policials, cosa que farà que les persones que es vegin sancionades amb aquesta llei perdin garanties en la seva defensa. D’aquesta manera augmentarà enormement el grau d’eficàcia en el percentatge d’èxit de les multes i es nodrirà amb força el sac recaptatori de l’Estat.

I si no estàvem prou contents amb la pèrdua de garanties en la defensa, els n’explico una altra de caràcter purament econòmic que no deixa de ser un altre escull per a tot aquell que es vulgui defensar. Per poder recórrer contra la sanció imposada, el ciutadà haurà de fer front a les taxes que la llei 10/2012 va establir per poder acudir als òrgans contenciosos administratius, amb imports mínims d’uns 200 o 350 euros i que podrien arribar fins al 50 per cent de la sanció imposada que és objecte de recurs, unes sancions que amb el nou text poden ser de fins a 600.000 euros en alguns casos i de fins a 30.000 en molts d’altres. En l’ordre penal en què es dirimeixen actualment aquestes controvèrsies no hi ha taxes judicials.

Per tant, retrocés en matèria de drets fonamentals, desaparició de la preuada tutela judicial, i, a més, pagament de més diners a l’administració... Una nova aixecada de camisa.