Abandonar el dolor era la seva única prioritat, i el preu, deixar de viure. El reporter gràfic freelance Kevin Carter, guanyador del premi Pulitzer, va decidir amb trenta-tres anys posar punt final a una història professional d'èxit, drogues i depressió, un còctel sempre regat pel bourbon que acostumava a beure amb el seu barbitúric personal, pitjor que una nèmesi: ser l'autor d'una fotografia icònica que li va canviar la vida.
La profunda sequera que va patir el Sudan l'any 1993 va deixar el territori fora dels mapes de la comprensió humana. Els camps de refugiats i aldees oblidades, amb centenars de milers de difunts vius, ja eren els camps de l'horror i la fam extrema. La mort s'obria pas com una dalla sense contemplacions, i en aquell tros de terra miserable sense una gota d'aigua, allà enmig del pati del darrere de l'infern, repudiat i oblidat fins i tot pel mateix Llucifer, es trobava el jove reporter gràfic Kevin Carter, amb una Nikon FM2, una motxilla de mà i la seva dèria insensata.
Ell no va fer la foto. La foto li va ser entregada per la providència; escollit pel destí o l'atzar.
Quinze minuts eterns és el que va trigar a fer la foto, a una distància crua dels dos únics elements a enfocar amb la càmera rèflex de 35 mm: un voltor, impàvid, voluntàriament quiet, observa el que se suposa que és un nen agenollat i abatut que no es mou perquè ja no té forces, un tros d'esquelet infantil que s'aferra a la vida per instint de pervivència.
I Kevin fa la maleïda foto. Clic.
The New York Times la va publicar en portada, i agències internacionals, com l’Associated Press i Reuters, se'n van fer ressò. El món va embogir. Immediatament, una allau d'indignació va caure sobre el fotoperiodista. Per què no hi va intervenir immediatament i va apartar el voltor del nen? Com va tenir la sang freda d'esperar? La foto és manipulada? És un muntatge? Què va passar amb el nen? Fins i tot algú va preguntar: i amb el voltor?
L'allau d'indignació contra Kevin va obrir un debat ètic i profund, i acalorades discussions sobre els límits de la professió i la seva dimensió humana. També sobre el valor de difondre al món aquell horror: ¿no és aquest el principal deure del periodisme? Facultats de comunicació en peu de guerra, debats televisius, activistes, polítics... Kevin!, Kevin!, Kevin!... Dels camps de l'horror, poca cosa. Allà continuen trenta anys després.
El merescut premi Pulitzer (atorgat el 12 d'abril de 1994) no va arreglar les coses. El va sentenciar encara més a patir l'estigma i ser el revers de la moneda: la imatge també va retratar la insensibilitat i la hipocresia col·lectiva que va respondre amb violència verbal i nerviosa contra el missatger, un jove reporter gràfic de trenta-dos anys. Carter va portar la lletra escarlata fins que va dir prou i va morir sol, pocs mesos després de rebre el premi, sense amics, repudiat i sense un dòlar a la butxaca.
El fotoperiodisme de guerra és per a estómacs bregats. És el gènere periodístic més solitari i desagraït de tots. També és el més útil i autèntic, perquè les seves instantànies deixen els budells humans a la intempèrie. Sense additius. Un clic. Poderós. Etern. Humà.
"La fotografia és, abans que res, una manera de mirar. No és la mirada mateixa", va dir Susan Sontag.
Postdata: sí, el nen es va salvar... aquell dia. Es deia Kong Nyong i va morir als 14 anys d'una grip. El voltor va marxar enlairant-se per buscar una nova presa. ¿Quants nens van morir de la mateixa manera sense cap auxili ni cap Nikon que els immortalitzés? Algú encara pot sospitar que no va atacar el Kong precisament per la presència del Kevin, atrapat com el voltor en la seva pulsió.
