1. Retorn al passat. El PP, amb la coartada de Vox, gira cap al passat com si li hagués entrat nostàlgia dels orígens. Tots coneixem la història de la dreta espanyola, que no es pot dir que tingui una llarga tradició democràtica. La consciència que el canvi era inevitable i que la continuïtat de la dictadura impossible, va fer que UCD liderés una fase complexa –i en alguns moments convulsa– amb un sentit d’obertura –i en part d’inexperiència, tot era nou– prou estimable, contribuint a crear un clima de canvi absolutament indispensable. No era fàcil situar les institucions franquistes en la via necessària per arribar a port en les condicions adequades. I en els governs Suárez hi havia gent amb convicció democràtica i ganes.
El 23-F ens va recordar d’on venia tot plegat i que quedava molt per fer si es volia seguir endavant. I sempre quedarà la sospita que les presses de Tejero varen fer avortar alguna cosa pitjor. Sota el mandat de Leopoldo Calvo Sotelo, el president de qui mai ningú se’n recorda i que va jugar un paper decisiu, en poc més d’un any es va condemnar els colpistes i es va fer el traspàs de poder (1982) al PSOE de Felipe González, que, legitimat per una àmplia majoria absoluta, marcava el final de la Transició i l'inici del nou règim. Queia un gran tabú. I l’esquerra podia tornar a governar Espanya.
Després les inèrcies es van imposar. Les dinàmiques del poder no són fàcils de modular. El PSOE, més obsessionat a conservar el poder i mantenir l’estabilitat que en contribuir a dotar les institucions i el país dels hàbits i la cultura democràtica que no tenia, es va desdibuixar en l’obsessió de resistir, fins que varen quedar atrapats en els GAL i la corrupció, i el desgast es va accelerar.
2. Una llarga tradició. Des que Aznar va assolir el lideratge del nou règim, després que el PSOE enterrés les fantasies de la Transició per consolidar l’Estat democràtic, començant per limitar l’espai del que era possible, la dreta espanyola s’ha anat desplaçant –al ritme, cal dir-ho, de bona part de la dreta europea– cap a posicions cada cop més reaccionàries. A poc a poc, s’ha anat descarant, alliberant-se del tabú del franquisme. Ara ja no els fa por mirar enrere amb malenconia, és a dir, reconèixer els seus orígens. I Feijóo, mentre el seu discurs públic se centra quasi exclusivament en la desqualificació de l’adversari, com si les idees o propostes li fossin alienes, està assumint una nostàlgica recuperació del passat.
Les aliances amb Vox li serveixen de coartada. I és mentida. Vox estira els fils que el PP mai ha trencat i que, en bona part, determinen l’horitzó de la dreta espanyola: familiaritat amb el franquisme i “Una, grande y libre". Malament rai quan s’ha de justificar el que es fa per les exigències del soci minoritari que condiciona. I pitjor encara quan cedeixes en qüestions que corresponen a valors antidemocràtics i contraris a la cultura liberal. Però sembla que per al PP el liberalisme comença i acaba estrictament en el terreny dels diners. I és que a Espanya el liberalisme polític, a dreta i esquerra, ha tingut poca tradició. El pes de la religió catòlica ha estat determinant. No ha estat només creença majoritària, sinó que ha fet el paper d’aparell ideològic d’Estat, especialment en moral i educació.
És cert que el context actual de les dretes europees, en via directa a l’autoritarisme, hi ajuda –i serveix de coartada. Però ja fa temps que el PP va darrere de la idea d’esborrar les fronteres que separen la democràcia del franquisme i de legitimar el cruel passat de la dreta. Sempre han mirat malament tant la llei de memòria històrica de Zapatero (2007), que va trencar el tabú del passat, com la llei de memòria democràtica de Pedro Sánchez (2022) De fet, Casado ja ho va intentar. I ara l’operació pren cos on el PP mana amb Vox: abolició o reforma de les lleis de memòria històrica a Aragó, Generalitat Valenciana, Cantàbria, Balears i Extremadura. La retòrica revisionista del PP torna a les institucions. I no és accidental: forma part de la seva tradició i de la batalla ideològica dels sectors més conservadors de la dreta europea. I el PP, en línia, de moment, es queda sol amb Vox. Que duri. Qui gosarà acostar-s’hi primer?
