Jordi Pujol ja no s'amaga
Fa temps que Jordi Pujol va deixar d’amagar-se. Tanmateix, no es podia considerar completat el seu procés de retorn a l’escena pública fins al passat dimecres dia 8 de febrer. Per primer cop, el gran protagonista era ell; ell tornava a ocupar el centre de l’escena. Va ser durant la presentació a la llibreria Ona, de Barcelona, del seu llibre Des dels turons a l’altra banda del riu, escrit a la presó (els anys 1961-1962) i publicat per primer cop molt més tard, el 1978, quan Pujol era diputat al Congrés i faltava poc per la seva sorprenent victòria a les eleccions catalanes de 1980.
De fet, Pujol, abans del 8 de febrer, ja havia començat a participar cada vegada més sovint en actes polítics i culturals. La mateixa setmana de la presentació del seu llibre –amb edició i introducció a càrrec de Joan Safont–, per exemple, va visitar la capella ardent de Josep Maria Espinàs i va assistir a la presentació de la campanya per a l’Ajuntament de Barcelona de Xavier Trias.
Tal com han reflectit les cròniques, la sala d’actes i la llibreria Ona sencera es van fer de seguida massa petites per intentar encabir la gernació que va voler ser-hi i, així, mostrar a l’expresident alguna cosa que va entre el respecte, el suport i l’adhesió. Absolutament cap dels presents no ha oblidat la confessió de Pujol sobre la deixa del seu pare Florenci –diners que van ser amagats a Andorra– ni les acusacions de corrupció que assetgen la família Pujol-Ferrusola. Estava ple com un ou perquè tota aquella gent pensava que cal separar el pensament i l’acció de Pujol de, per dir-ho així, la deixa i tota la resta –sigui el que sigui el que finalment això suposi.
Per a l’expresident i el seu entorn, el de la presentació era un acte important. De fet, estava dissenyat per llançar alguns missatges, amb la intenció de subratllar algunes coses. El primer objectiu era deixar clar que Pujol ha decidit deixar d’amagar-se. Que, per dir-ho així, el període de penitència –una mena d'exili interior fosc i humiliant– desencadenat per la cèlebre confessió de la deixa (2014) ha finalitzat, per bé que, n’estic convençut, Pujol no es perdona a si mateix les greus equivocacions comeses. Que ha deixat d’amagar-se ho demostra, sense abandonar el terreny dels llibres, el fet que Pujol no participés en la presentació del llibre-entrevista escrit per Vicenç Villatoro (Entre el dolor i l’esperança), publicat el 2021, però que, en canvi, el pròxim 1 de març sí que sigui en la presentació d’un altre llibre-entrevista, en aquest cas obra del japonès Ko Tazawa, mort el passat setembre. L’acte a Ona –al qual molts dels assistents van ser convocats des del compte de correu de l’expresident– constitueix, doncs, una inflexió, un canvi de rasant, un altre, en l’itinerari vital de Pujol. I no és un canvi improvisat, sinó perfectament planificat, del tot volgut.
El segon propòsit de l’acte fa molts anys que obsessiona Pujol –i que, de fet, obsessiona tots els polítics de raça–, i està relacionat amb com transcendirà la seva figura. És a dir, amb el record que d’ell quedi gravat en la memòria col·lectiva, més que no pas –encara que també– amb el que diran d’ell els llibres d’història. Només des d’aquesta perspectiva té sentit l’acte a la llibreria Ona i el que Pujol hi va dir. Més enllà dels símils entre la Catalunya vençuda del 1939 i la derrota amb què va saldar-se el Procés independentista, Pujol va mostrar-se obsedit per connectar la seva obra i la seva acció amb el futur, és a dir, els joves. No sols va confessar aquesta voluntat en la seva intervenció. També va voler establir un vincle entre el jove que va escriure Des dels turons a l’altra banda del riu, on es mostra molt dur, gairebé agre, amb la generació precedent a la seva, i els joves d’avui.
En realitat, va confessar, “del que es tracta és de fer cas al que sempre m’havia dit la meva dona: tu has de procurar que hi hagi gent jove que s’interessi pel que tu dius i per les teves actituds”. El pinyol del missatge al jovent no és altre que el d’encoratjar-los a continuar treballant pel país amb esperança i dignitat, “i encara que sigui inútil”. No sembla casual, en aquest ordre de coses, que la persona convidada a intervenir en l’acte fos la molt jove periodista Montserrat Dameson. És com si Pujol tractés de dibuixar un arc que l’unís directament als nois i les noies de la generació dels seus nets –a l’acte a Ona n’hi havia uns quants–, com si la seva missió actual –als 92 anys i després de l’ictus patit al setembre– fos impedir que el seu llegat pugui ser abans silenciat, deformat o mistificat.