Pujol, ‘hooligans’ i menstruació

De petita confonia el meu besavi amb Jordi Pujol. Quan l’expresident sortia a la tele, un sentiment pertorbador em recorria tot el cos. Els dos vells de rostre arrugat s’assemblaven molt i m’era gairebé impossible distingir-los. Vaig passar anys preguntant-me si eren la mateixa persona. Però això no té res a veure amb el tema que vull enfocar: els hooligans. Últimament, a la secció d’esports dels telenotícies i de les ràdios -aquella secció a què es dedica deu vegades més temps que a la cultura-, s’ha parlat molt de les baralles dels hooligans durant l’Eurocopa 2016.

A Marsella, aficionats anglesos i russos van organitzar un autèntic camp de batalla. L’espectacle és grotesc i lamentable: homes suats, greixosos i amb més serradures que cervell al cap s’esbatussen sense motiu per reafirmar la seva testosterònica masculinitat. Torrats uns, llancen cadires i taules contra els altres, bàrbars primitius embriagats que no s’aguanten els pets i contraataquen llançant-los ampolles i objectes diversos. “Hem vingut a demostrar que els anglesos són unes nenes”, va dir un aficionat rus.

Me’ls miro i penso: si cada 28 dies sagnéssiu cames avall com animals malferits us passarien les ganes d’anar fent l’imbècil. El mal d’ovaris us obligaria a estirar-vos sobre el fred d’unes rajoles i, en comptes de córrer com vàndals buscant caps per esclafar, correríeu per trobar una farmàcia oberta per poder comprar un ibuprofèn que us calmés el dolor. Desgraciats! Tant de bo en el pròxim partit important del vostre equip us vingués la regla; una menstruació dolorosa com un atac de cor que us obligués a quedar-vos cargolats al llit, amb un tampó taponant-vos l’orifici posterior, sense poder cantar gol ni sortir al carrer a propinar cops de puny.

De petita confonia el meu besavi amb Josep Lluís Núñez. Ell, Jordi Pujol i el meu besavi eren una mateixa persona, omnipresent i transformista. Ells tres eren la santíssima trinitat. Però això no té res a veure amb el tema de què volia parlar.