De Pujol a González

Després de molt temps de silenci, Jordi Pujol recupera la paraula. Passat l’envit independentista, ha considerat que era hora de dir la seva opinió. Primer, va insinuar que va ser un gran error dissoldre Convergència, i dijous va fer un pas més: “Ara es pot dir que no serem independents, perquè s’ha vist en l'últim temps que això de la independència és molt difícil”. Enmig del soroll dels moments àlgids del Procés, sabia que el missatge no es podria entendre. Ara, en la perplexitat de la ressaca, és un moment oportú per recordar un principi elemental de la política: sempre que es va més enllà de les pròpies forces s’acaba malament. És la diferència entre la bona i la mala política. Entre captar els moments d’oportunitat per avançar i apostar per una fantasia fins a quedar-se atrapat en la frustració. Pujol va sortir del poder amb la seva imatge molt tocada, ha fet una llarga travessa pel desert i se sent alliberat de dir allò que sap que molts dels seus encara no són capaços de dir. Ha assenyalat una via. En la desorientació de Junts –en manifest desdibuixament–, algú aprofitarà per entrar-hi?

Abans-d'ahir vaig veure una foto xocant. Pedro Sánchez i Felipe González abraçant-se. La publicava El País. Era en el congrés del PSOE del 2021, el moment apoteòsic en què Sánchez es consagrava com a líder d’un partit que deixava el passat enrere. Tots dos anaven amb mascareta, no sé si era un atenuant. Han passat només tres anys. I avui Pedro Sánchez és l’enemic número u de Felipe González. Ell i els fidels del felipisme reneguen del PSOE actual a través de tots els mitjans al seu abast. Amb el diari The Objective com a vaixell de guerra en què distingides figures de l'antiga esquerra disparen contra el president alineant-se amb els postulats ideòlegs de Vox i del PP. L’acusen de tots els mals, d’entregar Espanya als seus enemics, als separatistes i a les esquerres radicals, de ser un colpista, d'enfonsar l’economia, de destruir les institucions i la democràcia, i es posen a remolc de l’activisme de la dreta buscant desesperadament proves de corrupció, de delinqüència i de traïció per enviar-lo escales avall. Aquest cap de setmana torna a haver-hi congrés socialista. Un Sánchez desgastat pel pas del poder podrà avaluar la seva autoritat davant la tempestat d’acusacions d’aquest front ampli que va del felipisme a Vox, passant per Feijóo.

Dos referents de la història recent: el president Pujol es deixa veure trencant per un moment el seu silenci de reparació en to de pau; i el president González gira el seu ressentiment contra qui ara ocupa el seu lloc. Dues personalitats, dos temps, dos països.