La cosa s’està escampant com una taca d’oli. A mitjans d’agost ja vaig començar a rebre missatges, trucades, de persones conegudes, d’altres desconegudes, que els havien donat el meu número, i algunes de criatures indesxifrables, misterioses. Totes volien el mateix: on puc comprar oli? Molts éssers creien que l’oli s’acabava i que havien d’amuntegar garrafes pels prestatges del búnquer postnuclear de la futura explosió atòmica. Ni oli en un llum, ni bassa d’oli, ni pa sucat amb oli. Entrevistem l’oliver. Què passa? “L’oliva com més està a l’oliver més oli té”. Ja veieu que és de poques paraules...
Preus pels núvols (a l’agost l’oli d’oliva ha pujat un 45 per cent). Robatoris de garrafes als súpers, lladres d’oliveres als camps, llistes per adoptar oliveres òrfenes i bòrnies desbordades... I només estem a l’arrel. Hem begut oli. I em sap greu: aquesta taca no marxarà ni amb aiguarràs, ni amb plutoni. L’oli és un coet natural més de la carrera espacial per la supervivència. 10, 9, 8... Amunt. Per què? A l’oli li passa com a tot. El dia que hi va haver incendis grossos molts van descobrir que hi havia boscos a Catalunya. I que, a més, els boscos s’han de cuidar. Un dia te n’adones que existeixen arbres que fan oli. I tot aquest nou univers inconegut de la realitat no virtual. És aquell diàleg que tenen dos olives analfabetes: “De què es fa l'oli? ─De les olives. ─Calla, burro, no me ho digues”. Però l’oliver farà el seu camí, perquè d’entre els arbrers és el primer.
A una olivera no la tombes a un ring de boxa. Ni tampoc la fa saltar pels aires un míssil Tomahawk. El sistema de defensa, supervivència, és d’alta tecnologia. L’olivera et diu: “Pega’m i et donaré oli”. Cal desencriptar el codi. O: “L’oliver, li fas mal i et dona bé”. Massa permutacions, combinacions i alteracions per poder-hi accedir. I quan et repta l’arbre: “Despulla’m, que et vestiré”? Game over. Us heu preguntat per què l’oli sempre dona la cara, per què sempre és protagonista, per què sempre va damunt? La veritat fa com l’oli, que sempre sura.
El 1861 el pagès hisendat Ramon Mestres escriu: “Ara ja desitgem els llauradors que el cel ens afavoreixi amb abundants pluges per descomptat començar a sembrar, però pel present tenim que acontentar-nos amb la vista de nuvolades que no donen cap humitat. La collita d’oli en aquest país, i encara a l’oliós Urgell, serà gairebé nul·la; moltes olives han caigut de les oliveres i moltes d’altres s’han assecat i per això l’oli s’ha encarit”. Per això van fer el Canal d’Urgell. I a partir de 1862 va començar a regar finques i oliveres.
Aleshores ja sabien què passaria si es morissin les oliveres, si no es pogués fer oli per la sequera, que és “la misèria que amenaça la classe proletària, i la probabilitat de molts crims si el govern, amb una preferència especial, no destina els fons”. Un mar de sang mortal. Espera, perquè després vindran les persones: “Estem gairebé sense aigua per a beure, i en una gran part de l’Urgell la resignació ha començat molt formalment fa molts dies. Sembla impossible que estiguem condemnats a veure per l’espai de tants segles com la misèria a cada pas expulsa els escassos habitants que contenen un dels països més ben disposats a la fertilitat que poden trobar-se: amb aigua seria un paradís, sense aigua és un erm”. Qui aigua detura, olives mesura.
Ja ho diuen: l’oli d’oliva tot mal esquiva. És la millor medecina. Però no diguis oliva que no sigui collida. I qui té la paella pel mànec, fa anar l'oli allà on vol. Perquè vessar una gota d'oli és pecat: té set anys de purgatori. Volem pa amb oli, pa amb oli volem... I ja sabeu com acaba.
