Ja ens queda poc per arribar al primer lloc. Al pòdium, a dalt de tot. I ho farem. Ho assolirem. Perquè els catalans de les pedres en fem pans, o croissants. Però ara som els quarts. El català és el quart motiu de discriminació a Barcelona. Davant tenim el racisme i la xenofòbia, les malalties i tot l’univers LGTBI. I després la llengua pròpia del país. Que baixi Déu, o un selenita endrapant una amanida de plexiglàs, i ho vegi.
Marginats realment, espiritualment i científicament. Ho diu l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona 2023. Les hòsties amb mà com paella contra el català han augmentat un 40% en un any. I espera. Passa en empreses privades i administracions públiques. A plena llum del dia fent la fotosíntesi i a la foscor de sota el taulell de la rebotiga d’ultramoda. Som a la intempèrie. Et tracten diferent, diuen moltes denúncies. Ets inferior. D’altres t’insulten, t’amenacen. Uns difamen, humilien, et neguen. Certament, Barcelona sempre ha estat una ciutat avantguardista de la marginació de les coses pròpies que muden a impròpies. Indiscriminadament. Ara que som legals passarem a ser il·legals.
Mireu com fiscalitza tothom en aquest estat nacional-discriminatori-només-contra-el-català. Des del que porta 50 anys aquí al que du un dia. Des del funcionari al turista. Ah, i ara, als gossos a Barcelona no els hi parlis en català eh! Que et poden mossegar: “En guau-guau cristiano!”. Educats en català, amb lleis pel català, però res. Barra lliure. Hem passat del “Pus par’len català. Deu li’n don Gloria”, a “Pues si habla catalán, hay que marginarlo”. Curiós aquest viatge. A Barcelona la llengua se salva perquè no hi ha llengua i ara que hi ha llengua ens maten i la matem. Anem a “l’ensanche”.
“Els jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen sobre els avantatges i desavantatges de l’ensanche (hem de dir ensanche!)", escriu el periodista Robert Robert el 1865. Barcelona fa bum-bum. Hiroshima mon amour amb les muralles rebentades. Neix una nova Barcelona. I la gent també peta, perquè més val petar que rebentar. I de la boca d’aquells barcelonins tancats, enxubats a la ciutat vella surt la llengua com metralladora: puesto, enraderir, boranit, fandilles, allavors, moïment, aixins... Un no parar del que duen dins. El que sortia del morro ho van envasar al buit com beguda refrescant energètica i ho van posar al paper. Copy-paste.
Pam, pam, pam. Fan anar el morter amb múscul. I fan allioli, romesco, quètxup. Així reneix la llengua: de l’oralitat a l’escriptura. Escriuen com senten: orella i cor. Així broten, després de la il·legalització i el genocidi de 1714, revistes, diaris, llibres, pasquins, papers... en català. La llengua d’aquells barcelonins, d’aquells catalans, només era a l’aire i la van saber fer baixar a la terra. Es diu descàrrega del núvol: download. Ara no és a l’aire i deixarà de ser a la terra i no la podrem pujar (upload) ni a un arbre. Plaf! Plof! Pum!
Podem dir molt i sentir encara més, però sense boques com aquelles del segle XIX que no paren de disparar, metrallar, bombardejar no hi ha llengua, tampoc ciutat, ni país. Hi ha una culpa que és nostra: no parlar. I una altra que no és nostra, però que continua sent nostra. Ho va deixar escrit Robert Robert aquells dies perennes, continus, eterns que arriben fins avui: “Sempre la Rambla, com tot lo d’Espanya, comença per eclesiàstics i acaba amb soldats”. Som sempre a la rotonda de la Rambla. Sense trobar la sortida. Sense paraules. Esbufegant sons, com animals perduts, amenaçats, ferits. Passant de nació a discriminació. A corral, a gàbia, a escorxador.
