Puigdemont vs. Puigdemont
La situació política espanyola és avui un bloqueig d’impotències dels dos grans partits i una investidura en l’aire. Les eleccions han deixat un panorama complex del qual només es pot sortir de manera estable amb una lectura implacable dels resultats electorals. A Madrid i a Barcelona. També a Waterloo, on l’expresident de la Generalitat té avui un inesperat as a la mà i on la distància i els temps són diferents dels de la resta d’actors.
El Madrid deprimit
Alberto Núñez Feijóo ha sortit derrotat malgrat haver guanyat les eleccions i Pedro Sánchez les ha guanyat tot i haver-les perdut. La dreta no ha aconseguit arrasar i està pagant amb l’aïllament de la resta de forces democràtiques els seus pactes amb Vox. A Madrid, l’ambient és de perplexitat. Sorpresa a les grans empreses, que havien apostat doble al PP, i frustració a la premsa conservadora, que fa una setmana entronitzava Feijóo i avui escriu que és un incapaç. Una premsa que va a garrotades sobre el grau de distància que el PP ha de mantenir amb Vox i alguna excepció que admet la seva impossibilitat d’“atinar ” a auscultar les palpitacions de la societat espanyola.
Són paraules del conservador monàrquic José Antonio Zarzalejos a El Confidencial : “La responsabilitat del que passi –que ningú s’enganyi– no és només de Sánchez i dels independentismes. Ho és també d’una dreta democràtica temeràriament mediocre i d’una dreta radical patètica”. Zarzalejos afegeix que “si les regles constitucionals es relativitzen a conveniència, ens anirem endinsant en el tram final de la vigència de la Constitució de 1978”, i anuncia que es retira perquè és “el moment d’anar al racó de pensar”.
Puigdemont contra Puigdemont
En la política catalana les coses s’estan movent profundament. El PSC ha guanyat però sap que té un fort component de vot prestat (150.000 vots d’ERC, 35.000 de Junts i 24.000 de la CUP), i a més la investidura de Pedro Sánchez depèn del vot afirmatiu de Junts per Catalunya.
Els sobiranistes han començat a reaccionar als mals resultats, i les aproximacions entre Junts i ERC són les primeres serioses des del trencament del Govern. En conjunt, els partits independentistes han retrocedit 700.000 vots. ERC n’ha perdut 416.000 respecte a les generals del 2019 i deu punts percentuals, la CUP 149.000 i Junts 141.000.
Malgrat els mals resultats, el nomenament de Sánchez depèn dels grups independentistes. ERC ja ha dit que negociarà, però el gran dilema és avui el de Junts per Catalunya. Bàsicament, el dilema és de Carles Puigdemont, que prendrà l’última decisió. L’as a la màniga arriba quan JxCat havia reduït al mínim el terreny de joc, sense presència al govern de la Generalitat, ni a l’Ajuntament de Barcelona, ni a la Diputació barcelonina. Una absència que es nota en una depauperada intendència del partit i en la menor capacitat d’influència política i de nomenament de quadres.
Diverses fonts properes a l’expresident es pregunten en privat si el fort component de dolor personal de l’exili i l’amargor de la resistència personal s’imposaran a la capacitat estratègica del polític. Una font propera ho defineix com “Puigdemont contra Puigdemont”. Cinc anys a l’exili marquen a foc, i la negociació serà enverinada i no hi haurà gaire temps.
El líder de Junts advertia dissabte contra els xantatges. Escrivia en un tuit: “Tenir la clau és circumstancial. Un dia la tens i l’endemà no, i no ho podem perdre mai de vista. Això no ens pot fer caure ni en les presses davant la por de perdre-la, ni en la sobreactuació davant d’un poder que és inevitablement efímer. El dit i la lluna. Això és el dit; la lluna és una altra cosa. La lluna és un conflicte polític molt seriós i profund, i és aquí on cal posar el focus. No en les persones, sinó en el país. I fins que no recuperin el paràgraf perdut en aquests conflicte (allò de les «diversas vicisitudes » de què parlava fa un parell de dies), no entendran res i no estaran en condicions de tenir una conversa profitosa”.
Les vicissituds a les quals es refereix Puigdemont són les derivades de la laminació de l’Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional. Una veritable negociació necessitaria restablir una taula de diàleg. Va ser un èxit diplomàtic a nivell internacional fer-hi seure al primer intent el president espanyol i un fracàs que Junts no la reconegués. Les eleccions han canviat l’escenari i Junts té capacitat d’influència quan s’havia quedat en un racó del ring.