L’independentisme torna a jugar la partida espanyola. ERC va començar a fer-ho poc després de l’octubre de 2017. Junts per Catalunya va executar el seu gir després de les eleccions espanyoles del 23 de juliol passat, quan una carambola va convertir els seus set diputats en imprescindibles per a Pedro Sánchez. Els juntaires estaven obligats a triar. O Sánchez o repetició d’eleccions.
Aleshores, Carles Puigdemont va portar Junts a acordar, primer, la presidència i la resta de la mesa del Congrés i, seguidament, la investidura de Sánchez. Després, també donaria els seus vots en l’agònica votació dels cèlebres decrets llei de l’executiu central. Durant tot aquest recorregut, ERC els ha anat acompanyant, tot i que molt sovint mirant-se les sabates i movent el cap en senyal de desaprovació. I en algunes ocasions aixecant la veu per llançar dures recriminacions contra Puigdemont i els postconvergents, com ha passat amb la llei d’amnistia.
Malgrat que ERC i Junts s’han convertit en actors rellevants de la política espanyola, les maneres d’aproximar-se al pacte d’uns i altres són oposades. Rere seu hi ha dues òptiques i dues actituds diametralment diferenciades. Tampoc les estratègies són iguals.
El PSOE és l’únic dels dos grans partits estatals amb qui Esquerra es pot arribar a entendre. És impensable que ho fes amb el PP, menys encara amb el PP actual. ERC es defineix com a partit d’esquerres; també la seva gent, dirigents i base, se’n senten de forma aclaparadorament majoritària. Existeix, en conseqüència, una sintonia, fins una simpatia, ideològica entre uns i altres.
A més, no es pot passar per alt que Esquerra ha adquirit amb el temps, i sobretot arran de la seva condició governant, un sentit institucional que no tenia en el passat. Els fracassos polítics del primer (2003-2006) i el segon tripartit (2006-2010) són la mostra d’aquella immaduresa. Però això no vol dir que en el futur no es pugui tornar a intentar i –per què no?– surti bé. Perquè l’ERC d’ara ja no és l’ERC d’aleshores. El canvi cultural que ha experimentat i el fet de necessitar el PSC –un PSC lligat al PSOE com mai en la seva història– com a crossa per a la governabilitat catalana resulten determinants. El suport mutu que s’han donat republicans i socialistes a Catalunya i a Madrid ha acabat no sols engreixant la relació, sinó també generant un sentiment d’empatia, de mútua comprensió, entre els uns i els altres. No s’ha d’oblidar que ERC i el PSOE van pactar l’indult dels líders independentistes condemnats, Junqueras entre ells.
No succeeix res de tot això quan parlem dels postconvergents. Els de Puigdemont no senten gens de simpatia pel PSOE, tampoc per Sánchez, un paio a qui, com va confessar ell mateix, Puigdemont mai no compraria un cotxe. Igualment, no simpatitzen amb el PSC. No ho feia Jordi Pujol ni ho fan els d’ara (Puigdemont va aconseguir per a CiU arrabassar al PSC l’alcaldia de Girona, fins aleshores a les seves mans). L’expresident i Junts són en aquest sentit accidentalistes, postura d’una llarga tradició en el catalanisme. Significa, en el context present, jutjar i relacionar-se amb el govern i els partits espanyols considerant no el que són o deixen de ser, sinó, estrictament, allò que convé a Catalunya en cada moment.
Pujol el va practicar durant els seus anys al capdavant de CiU, i va arribar a pactes tant amb el PSOE com amb el PP. Així, Puigdemont i Junts posen el focus exclusivament en les coses pràctiques: què vols?; què estàs disposat a donar? Fan transaccions amb l’adversari, fins i tot l’enemic. Aquí, al contrari del que passa entre ERC i el PSOE, no hi ha fraternitat, ni companys de viatge. Aquesta igualació ha donat un obvi avantatge al nacionalisme català de centre i centredreta, que ha pogut negociar a ambdues bandes. I és una oportunitat per al PP. Ara és el seu pla B, però tal vegada haurà de ser el seu pla A, si comprova que amb Vox no arribarà a la Moncloa.
Justament, les inoportunes i contraproduents manifestacions d’Alberto Núñez Feijóo sobre les condicions d’un possible indult a Puigdemont (i la confusa marxa enrere posterior) poden ser llegides en aquesta clau. Bé com un intent de dibuixar un determinat horitzó de possible entesa, bé com un intent d’amortir possibles revelacions de l’expresident –“tot se sabrà”, va advertir als populars– sobre els contactes entre PP i Junts després de les eleccions del juliol.
No obstant això, l’equivalència, la manca de discriminació, entre el PSOE i el PP de què fa gala Junts no pot prendre’s seriosament. La realitat és que, avui, aquí, no fer distincions és un greu error (o una aposta miop pel "com pitjor, millor"). La realitat, avui, aquí, és que per a Catalunya –també per a Espanya, però això són figues d’un altre paner– que el poder passés a mans del PP –pitjor encara si fos amb Vox– suposaria una autèntica, indiscutible, calamitat.
