El 23-J, el consens d’urgència per evitar un govern PP-Vox ha passat per davant del consens ajornat, i a la baixa, del dret a decidir. Dic a la baixa perquè a hores d’ara costa sumar-hi els Comuns, que fa temps que han donat mostres de sobres d’haver-se’n distanciat, i per descomptat el PSC, que en els moments més ecumènics del Procés hi va flirtejar (la mateixa Batet), però ara el rebutja taxativament. Això no vol dir que alguns dels votants d’aquests dos partits, arribat el cas, estiguessin a favor d’exercir-lo, però avui no el consideren prioritari. De fet, com s’ha vist, força independentistes han votat socialista com a mal menor, per evitar el drama de l’accés de Vox a la Moncloa.
Què vol dir, això? Per descomptat vol dir que l’independentisme està en hores baixes. Però ni molt menys acabat, perquè la por a PP-Vox té, en el cas català, un clar component nacional d’autodefensa. Evitar que governin la dreta i l’extrema dreta espanyoles és impedir que s’enterri el dret a decidir, és mantenir viva la condició de possibilitat d’una sortida negociada al plet sobiranista. El missatge que Catalunya ha donat a Espanya, i que l’atzar de l’aritmètica parlamentària ha reforçat, és aquest: no volem PP-Vox de cap manera i alhora el vostre problema catalán no ha desaparegut. Catalunya ha canviat de prioritats i ha sigut pragmàtica, cosa que l'ha continuat fent decisiva a Espanya. Esclar: no cal fer-se gaires il·lusions que l'Espanya de Sánchez ho entengui, però hi ha bones cartes per jugar la partida.
La dreta política, mediàtica i econòmica espanyola ha quedat descol·locada. No se’n saben avenir. Com pot ser que la governabilitat torni a dependre de l’independentisme, i més concretament de la seva bèstia negra, Puigdemont? Des del carrer Génova estan pregant perquè no entri en el joc negociador. Feijóo necessita tant sí com no que el líder a l’exili de Junts voti no a la investidura de Sánchez per així poder anar a una repetició d’eleccions en la qual els populars aspirarien a millorar els seus vots a compte de Vox –amb els vots de Vox el PP hauria tingut majoria absoluta el 23-J– i, a l’altra banda, a costa de la decepció de la investidura del PSOE i els seus aliats. Arribats en aquest punt –que és molt arribar–, sense l’extrema dreta i llavors sí amb el suport del PNB, podrien accedir a la Moncloa. Aquesta és la hipòtesi amb què treballa la dreta. Un escenari, esclar, que donaria joc nul a l’independentisme.
Atesa la volubilitat de la situació i l’habilitat de Sánchez, l’altre escenari d’un no de Puigdemont seria una majoria més àmplia PSOE-Sumar, de manera que ja no necessitessin els vots de Junts, fet que també deixaria fora de l’equació aquest partit. I encara hi ha un tercer escenari, el pitjor: que un nou bloqueig de la investidura finalment fes bona la gran coalició PSOE-PP, la qual portaria ben segur a un canvi de les regles de joc amb l’objectiu de minimitzar d’una vegada per totes la influència en el sistema electoral i parlamentari dels partits d’obediència catalana i basca, el somni humit de tot el nacionalisme espanyol, a dreta i esquerra.
La conclusió és que un no de Puigdemont a Sánchez, a més d’apartar una part de l’independentisme del gran consens català anti PP-Vox i donar-los una segona oportunitat, conduiria, en tots els casos, a un cul-de-sac per a Junts i a una pèrdua d’influència i capacitat de maniobra de l’independentisme. A més, Puigdemont quedaria descol·locat davant d’una Europa que ha respirat alleujada per la punxada de Vox i que ara no entendria que algú que s’ha erigit en defensor dels valors democràtics doni aire a l'extrema dreta derrotada. Difícilment Junts es trobarà en els pròxims anys en una situació de força com la que té en aquesta conjuntura. Certament, si s'absté o vota sí, decep els seus votants maximalistes del tot o res, però el que en tregui ho podrà fer valdre davant els independentistes pragmàtics, per exemple molts dels que van votar Trias. No aprofitar-ho no seria només enrocar-se en l'il·lusori "com pitjor, millor", seria anar de cap al "com pitjor, pitjor". Tot fa pensar, doncs, que Puigdemont permetrà que Sánchez sigui president.
