Puigdemont i el ‘Penthouse’

Deia un biògraf del president francès Jacques Chirac, un home que cultivava una imatge trempada a les fires de l’agricultura i els mercats de la França rural de dretes, que seria capaç d’amagar un llibre de poesia russa dins d’una revista del Penthouse. Chirac dissimulava com podia la seva educació refinada amb un tutor rus i els seus coneixements d’art asiàtic. Em ve al cap escoltant els eufemismes amb què Carles Puigdemont justifica el que la realitat li imposa. El president ha decidit cedir el pas i bastir una resistència exterior que només el temps dirà si suporta el desgast de la distància i no acaba perjudicant la dignitat col·lectiva. De fet, el missatge des de Brussel·les, dessincronitzat entre àudio i vídeo, donava un aire d’irrealitat. Malgrat els eufemismes, la jornada va ser, en els fets, de pur pragmatisme amb la reivindicació de l’1-O i la legitimitat electoral i acabant amb Puigdemont cedint el pas. L’estratègia principal no és tenir un govern efectiu ràpidament sinó assenyalar els costos de deteriorament del sistema democràtic i judicial de l’Estat a cada pas de la majoria parlamentària catalana. La construcció del relat passarà per deixar en evidència Llarena quan ataqui els drets polítics de Jordi Sànchez i intentar altres investidures. L’estat espanyol s’anirà enfonsant una mica més en l’autodestrucció democràtica. Després, potser en un parell de setmanes, Catalunya aconseguirà començar a reconstruir-se i haurà de fer balanç.