Puigdemont, per un sí o per un no

1. Pedro Sánchez és, des del cap de setmana, més a prop de tornar a ser investit president del govern. Després de tancar l’acord amb Sumar i de passar el tràngol de defensar l’amnistia "en l’interès d’Espanya” davant del comitè federal dels socialistes, Francina Armengol ja pot mirar l’agenda per muntar el ple d’investidura al Congrés. A hores d'ara, el PSOE ja té coll avall els vots favorables de Sumar, del PNB, de Bildu i, malgrat les gesticulacions calculades, també saben que comptaran amb el suport d’Esquerra Republicana. Així doncs, com es veia a venir des de la nit del 23 de juliol, Junts té tots els trumfos a la mà. Han passat tres mesos i Puigdemont, amb paciència, jugant les cartes amb astúcia, ha arribat al final de la partida amb la possibilitat de decidir si guanya Sánchez o si hi perd tothom.

2.Míriam Nogueras, que a l’inici de les negociacions anava de micròfon en micròfon, ja fa dies que ha emmudit públicament. De Laura Borràs fa setmanes que no se’n canta ni gall ni gallina, i el secretari general, Jordi Turull, continua amb la mirada baixa. Tant silenci no és casual. L’absència de soroll és l’indici més clar que hi ha una negociació en marxa i que tot recau en Carles Puigdemont. En aquest moment decisiu, ell ha agafat les regnes i té el futur d’Espanya a les seves mans, a través del vot dels set disciplinats diputats de Junts. L’hora de la veritat s’acosta i, per tant, la resolució és imminent. Decideixi el que decideixi, serà el moment de raonar-ho amb ets i uts.

3.Com en aquella obra de Nathalie Sarraute que Flotats i Puigcorbé van representar al Teatre Poliorama aviat farà quaranta anys, de motius per a un sí o per a un no, n’hi ha a gavadals. Sigui quina sigui la decisió de Puigdemont, per més bé que n’expliqui els motius, sempre deixarà un exèrcit de descontents. I un emprenyat amb Twitter a la mà és un perill públic. Segons com, allò de les “155 monedes de plata” de Rufián serà un joc de parc infantil. Al marge de les pressions externes, la qüestió és, ara, que Puigdemont digui sí o digui no pensant en el bé dels ciutadans de Catalunya.

4.Si diu que sí, s’haurà d’explicar molt bé davant del Consell de la República, que ell mateix presideix, i que la setmana passada va votar en contra de la investidura de Sánchez. Si permet que el PSOE continuï a la Moncloa, ho haurà d’argumentar amb rotunditat davant d’una ANC que no està per orgues, mentre Dolors Feliu continua brandant una llista cívica que aposti per una DUI de debò. A més, Puigdemont en la seva conferència de Brussel·les va parlar d’un “acord històric” i ara, segons a canvi de què sigui el seu sí, haurà de fer passar bou per bèstia grossa per no empassar-se les paraules.

5.Si diu que no i aboca Espanya a una repetició electoral, molts catalans no entendran que Puigdemont doni la possibilitat a un govern d’una ultradreta tan summament anticatalana. Tampoc s’entendrà que, podent aconseguir una amnistia que alliberi els més de 3.300 represaliats per l’1 d’Octubre, es deixi passar aquesta oportunitat única. També per als exiliats. Tornar a casa és, potser, ara o mai. I aquest factor humà, encara que Puigdemont digui que és molt i molt secundari, també s’ha de tenir en compte.

6.Al mes d’octubre del 2017, com ha explicat manta vegades l’aleshores conseller Santi Vila, Puigdemont se’n va anar a dormir pensant a convocar eleccions i l’endemà al matí tot se’n va anar pel pedregar. Els rampells són, també, un factor polític. En aquesta ocasió, però, no s’intueix gaire marge per a la sorpresa. Comptat i debatut, m’ensumo que Puigdemont permetrà la investidura de Sánchez. En canvi, no m’atreveixo a vaticinar qui conduirà, més d’hora que tard, el cotxe del seu retorn a Catalunya.