Puigdemont no era una anècdota... i ara els reca
1. Un expresident. Carles Puigdemont. Aviat farà sis anys del seu exili a Waterloo i, pel qui dia passa any empeny, havia anat perdent pistonada en la rutina política, en el poder del partit i en la presència mediàtica. De cop i volta, però, Pedro Sánchez el va menystenir en campanya electoral dient que abans era un problema i que ara “Puigdemont no és més que una anècdota”. I ho va reblar: “La seva paraula val el que val la seva declaració d’independència, és paper mullat”. Els resultats electorals del 23-J han volgut que les declaracions que no valguin gran cosa siguin les d’un líder socialista que per ser investit president necessita, de totes totes, els vots de Junts. I Puigdemont, amb la clau a la mà, ha revifat, ha sabut aprofitar el moment i s’ho farà gruar. N’ha tingut prou amb tres paraules, dites en una conferència en un hotel de Brussel·les, per fer trontollar l’Espanya de les cavernes. Amnistia, referèndum i unilateral. A les seves oïdes, a quina pitjor. Una no la suporten, l’altra els fa urticària i la possibilitat de tornar a brandar la independència els encén, els col·loca i els deixa en aquell estat de l'“a por ellos”, on va semblar que es trobaven a gust. La democràcia ha volgut que el mateix Puigdemont que va guanyar les eleccions europees a Catalunya amb un milió de vots, a qui van empresonar a Alemanya, a qui van detenir a Sardenya, però que sempre se’n va sortir sense que Pablo Llarena li pogués posar el llacet, ara sigui l’amo de la governabilitat. Volien el seu cap com un trofeu de caça i resulta que és ell qui té, a les seves mans, el futur immediat d’Espanya.
2. Un expresident. José María Aznar. L’irrita tant la possibilitat d’una amnistia per als independentistes, a qui titlla de colpistes, que ha muntat una gran manifestació de protesta. Serà diumenge que ve, a Madrid, i a Núñez Feijóo –a les portes d’una investidura fallida– li fa més nosa que servei. Recordem que Aznar, el pur, va fer que el seu govern negociés secretament amb ETA. Primer a Burgos, després a Ginebra. Javier Zarzalejos, el secretari d’estat que en una de les reunions va explicar que actuava en nom del president del govern, va arribar a dir: “En España puede ser más fácil de assumir la independencia de Euskal Herria que la amnistía”. Era el 1999. Ha canviat el segle i la situació, però el marc mental és el mateix.
3. Un expresident. Felipe González. Durant catorze anys, i gràcies al PSOE, va liderar el govern d’Espanya. Des que va deixar la Moncloa, farà prop de trenta anys, sembla que estigui al partit equivocat. Fa temps que ni ell reconeix els seus com a propis. I no se’n calla ni una. A Pedro Sánchez li ha posat bastons a les rodes en totes les etapes de la seva carrera i, ara, González és un dels primers ofesos perquè es negociï una amnistia. Diu que “les amnisties no són tolerables en una democràcia”. Molt menys ho devia ser el terrorisme d’estat. Tot i que ell mai no va ser processat, la cúpula del seu ministeri de l’Interior va pagar la pena com a responsables dels GAL. En quatre anys, els Grups Antiterroristes d’Alliberament va matar 23 persones.
4. Una excancellera. Angela Merkel. Va estar setze anys al càrrec. Potser s’hi va passar tant de temps perquè, sent la líder d’un partit de dretes, va saber mantenir un tallafoc absolut amb l’extrema dreta, que a Alemanya no és un tema per fer-hi broma. Merkel, que durant quinze anys va ser la dona més influent del món segons la revista Forbes, va plegar el desembre de 2021. En dos anys, ningú no li ha sentit la veu. Ni mana, ni vol fer-ho. No vol influir, no vol condicionar. No és el borinot que tant molesta. I mira que tinc la sensació que, amb el seu rus perfecte, i per la seva relació amb Putin, potser hauria estat l'única persona capaç de rebaixar la bogeria russa a Ucraïna.