Puigdemont i Junqueras
Exili i presó. Puigdemont i Junqueras. Prop de tres anys després del referèndum atonyinat de l’1-O, l’independentisme té els lideratges engabiats, capats. No és fàcil per a cap dels dos. Les condicions són dures. La patacada va ser forta. Però a curt termini no hi ha relleu possible dels dos líders, precisament per la seva condició de víctimes. Les properes eleccions catalanes seran de nou, en el camp independentista, un duel entre ells amb figures interposades. Aquesta anomalia, fruit de la repressió de l’Estat -i d’un esperit de revenja que, amb l’últim posicionament del Tribunal Suprem, ja veiem que s’allargarà-, ho condiciona tot. És inevitable que sigui així. Tres anys no són res. Tot és massa recent. Les frustracions, la indignació i la impotència estan a flor de pell. Ens paralitzen. Els paralitzen. A Puigdemont i Junqueras encara els cal explicar i explicar-se què va passar aquells dies d’octubre. Mirar enrere és una necessitat indefugible que, alhora, hipoteca les apostes de futur. Carreguen no només amb un present dur, privats de llibertat, sinó amb el pes del passat, d’una victòria efímera i heroica (van posar les urnes i van fer una DUI) convertida en llarga derrota: no només presó i exili, sinó també un govern de la Generalitat afeblit, tant per una coalició construïda sobre la desconfiança mútua i permanent com per l’ombra allargada del 155: com s’ha vist amb la pandèmia, a l’Estat no li tremolarà el pols per intervenir l’autogovern sempre que li calgui.
Puigdemont i Junqueras són víctimes, cosa que inevitablement tenyeix la política catalana de victimisme. Són víctimes de la repressió, de l’acceleració temerària del Procés, de la seva difícil relació personal i política, de la debilitat del Govern que tutelen a distància. Ara diuen que s’han començat a trucar per telèfon, que s’ha trencat el gel. Hauria de ser una bona notícia per a l’independentisme. Però la perspectiva d’unes noves eleccions és possible que curtcircuiti aquest inici de reconciliació, si és que en si mateix no és ja una estratègia electoral. Competeixen pel mateix espai: tots dos tenen al cap un gran partit social-liberal hegemònic, transversal. Tots dos somnien amb ser Pujol o Sturgeon. Puigdemont, esclar, fugint de l’herència pujolista -ara dita PDECat-, i Junqueras buscant allò que ERC mai ha aconseguit: una imatge de partit d’ordre, seriós, preparat. L’un i l’altre busquen el que no tenen: pedigrí progressista en un cas i fiabilitat governamental en l’altre. Puigdemont vol seduir l’elector independentista que mai va votar Pujol; Junqueras vol seduir -o no espantar- l’elector d’esquerres no independentista i l’elector independentista de centredreta. En els dos casos van a la recerca de la cobejada centralitat. On és el centre? Naturalment, el PSC també juga en aquesta lliga, i en part els comuns, amb una Colau que governa a Barcelona amb els socialistes i que no va tenir problemes a acceptar el suport de Valls. El PP i Cs són una altra cosa: el miratge de l’èxit català de la radical espanyolista Arrimadas haurà durat poc. La marginalitat de la dreta unionista és un retorn al passat, en aquest cas un bon retorn al passat.
El que falta veure és com quedarà configurada la nova centralitat. La incògnita immediata és quin pes i quin tarannà ideològic tindrà la formació de Puigdemont. L’altra incògnita és quant de temps s’allargarà l’anomalia democràtica de dos lideratges independentistes privats de llibertat. Amb el benentès que mentre duri aquesta traumàtica situació no hi ha normalitat possible: ni política ni governamental ni de cap mena. I això és un problema per a l’independentisme, esclar, però també per a tot Catalunya i sens dubte per a Espanya. Engabiar o foragitar un problema no és resoldre’l, és enquistar-lo. Amb exili i presó, els lideratges de Puigdemont i Junqueras estan assegurats per molt temps.
