Puigdemont i Junqueras
Totalment allunyat de la política diària i encara més del país, observo els esdeveniments des d’una distància física i (quan puc) emocional que em permet acostar-m’hi com mai no ho havia fet fins ara. Les gravíssimes decisions de la JEC, el TSJ i el Parlament Europeu provocades pel cas català tenen implicacions que van molt més enllà del nostre plet. Catalunya s’ha situat al centre de la història d’Europa.
En aquest context històric, dos polítics destaquen per damunt dels altres: Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
El president Puigdemont ha demostrat que tenia raó. Els qui pensàvem que l’exili podia tenir data de caducitat, des del punt de vista de l’eficàcia, estàvem equivocats. Amb una actitud que recorda la tossuderia digna del president Tarradellas, una capacitat tàctica pròpia d’un polític municipalista i la frescor del periodista que mai no ha deixat de ser, el president Puigdemont ha marcat l’agenda pròpia i de la política del país amb intel·ligència i murrieria. També amb unes altíssimes dosis d’assumpció de risc, després segurament d’haver patit com molt pocs (gairebé tots són injustament a la presó o a l’exili) les transcendentals hores posteriors a l’1 d’octubre del 2017.
És molt fàcil jutjar la tasca política ex post. Cal fer-ho reconstruint els instants viscuts, els moments reals, sense portar els fets a situacions i contextos posteriors. Carles Puigdemont, mirant de fer sortir el nacionalisme majoritari de la perplexitat, l’ha situat amb naturalitat a l’espai majoritari que li pertocava. No sé fins a quin punt ha estat ben comprès per les estructures dels partits. Ni pels seus companys, sobretot els presos. Les relacions personals, tan difícils de traslladar a les situacions històriques vistes des de fora, marquen decisions i evolucions que a vegades no tenen més explicació que la d’un malentès, d’un mal gest, d’un oblit... En tot cas, Junts pel Sí, i la posterior Junts per Catalunya, se’n surten perquè el lideratge des de l’exili ha existit i ha marcat l’agenda política catalana, espanyola i, finalment, europea.
Oriol Junqueras també ha demostrat que tenia raó. La presó no ha estat obstacle perquè, amb un lideratge indiscutible, acabés convertint ERC en una peça clau, fins i tot per a la governabilitat espanyola. Què en traurà Catalunya de tot això? Encara és aviat per dir-ho. Alguns no tenim cap confiança en la paraula dels polítics espanyols, quan els drets de Catalunya són damunt la taula. I, tanmateix, cal atorgar a Junqueras el benefici del dubte. La seva decisió, perquè segur que ha estat seva, demostra un enorme coratge polític. En aquest sentit Junqueras fa de l’historiador que duu a dins un polític diferent del periodista Puigdemont. Junqueras xucla la història a fons, i acaba fent-se’n deixeble. És per això, penso, que ERC ha acabat, by default, tan a prop de substituir CiU en el paper d’articulador possible de la reforma de l’Estat. No dic que aquesta sigui la darrera voluntat dels republicans. La situació actual és, tanmateix, aquesta. Junqueras ha acabat preservant el rol que històricament havia tingut el nacionalisme català a Espanya, des de la Lliga fins a CiU: estabilitzar, assegurar, a canvi d’un possible compromís.
Ara som davant d’un nou compromís històric gestionat i liderat des de la cel·la de la presó. Per algú que no hi hauria de ser, i que és diputat al Parlament Europeu. Qui no se senti interpel·lat per la potència política de Junqueras és que no és capaç de viure la política amb intensitat.
En definitiva, som davant de dos lideratges diferents però complementaris. Si fossin líders, posem per cas, d’Holanda, de Suècia, d’alguna república bàltica, diríem: “Ho veus? Ells sí que generen líders com cal”. Nosaltres som més durs amb els nostres. També amb els aparells dels partits i de les organitzacions que fan possibles aquests líders, i les decisions que prenen, i que tant ens afecten i ens inspiren.
M’agradaria veure un acostament entre Puigdemont i Junqueras. Ells són el motor de l’avenç. Continuo pensant que la unitat d’acció és la clau de volta per a l’èxit. Que l’Espanya simpàtica que tan bé retrata Villatoro sempre s’acaba convertint en un malson. Que, malgrat que som majoritaris, i que tenim als nostres rengles persones de moltíssima vàlua, no som tants. Sobretot no tenim tants líders potents. I sense lideratges és impossible encarar els reptes que tenim plantejats amb possibilitats d’assolir objectius substancials.
Europa i el món ens miren. Per la política catalana passen drets fonamentals individuals i col·lectius que afecten el conjunt d’Europa. La unitat d’acció de l’exili, la presó, les institucions i el carrer poden ser garantia de l’èxit.
