Puigdemont, final d’etapa

1. Acord. L’independentisme –batejat ara com a majoria antirepressiva, que més que un projecte polític és una expressió d’impotència– ha aconseguit la mesa del Parlament, amb una persona polida com Josep Rull com a president. És una operació que podria tenir prou sentit si fos el fruit d’un pacte per elegir després com a president del Govern l’únic candidat que té opcions reals per ser-ho, Salvador Illa. Un acord polític de repartiment de les funcions, amb Esquerra Republicana com a agent del pacte, raonable per a totes les parts, que compensaria l’independentisme després de dues desfetes electorals importants, donaria sortida a l’atzucac actual i evitaria una repetició d’eleccions que difícilment milloraria la posició dels partits independentistes. Per un prejudici racionalista que la realitat desmenteix sovint, sempre m’agrada pensar que el que és lògic s’acabarà imposant. Podria ser, doncs, que el que ara no sembla que estigui parlat ni pactat acabi fent-se efectiu, i en els terminis corresponents Salvador Illa sigui investit. Però coneixent el personal, la por de ser assenyalats com a traïdors i els neguits que els acompanyen, no ho veig tan clar. I és una llàstima.

L’amalgama de Junts cada cop és més confusa. Al partit o coalició, com vulgueu dir-ne, li costa aterrar en el seu espai natural després d’aquests anys de fugida endavant. I és evident que viu en una contradicció: per un cantó, es vol creure que el seu principal capital polític és el president Puigdemont, malgrat que les darreres eleccions autonòmiques han evidenciat els seus límits. I, per altra banda, no cal ser cap centella per saber que Junts necessita girar aquest full per fer-se gran i afrontar el futur.

Puigdemont va estar dubtant entre jugar-se-la a les autonòmiques o buscar la renovació de l'escó al Parlament Europeu. Va optar per la primera opció, posant en evidència els seus límits: la seva aura de l’exili dona per bellugar vots dins de l’independentisme –i ho va pagar Esquerra– però no per anar més enllà, en un moment regressiu del vot nacionalista. Aquesta és la realitat que indica inexorablement que ha començat el descompte del seu rol, és a dir, el pas de protagonista del present a testimoni del passat.

2. Retorn. Tanmateix, Puigdemont ha reiterat el seu desig d’optar a la investidura. ¿Està en les intencions de la mesa antirepressiva proposar-lo com a candidat? Diuen les normes d’ús que s’ha de proposar aquell aspirant que té més probabilitats de ser elegit. I ara sembla clar que qui reuneix aquesta condició és Illa i no Puigdemont. Naturalment, coneixent el funcionament de l’Estat, no seria d’estranyar una contribució a fer més gran l’embolic: que els jutges ordenessin la seva detenció malgrat que estigui ja vigent l’amnistia. I Puigdemont tornaria a tenir motius per anar fent rodar la sínia.

S’està tancant un període. Un cicle de l’independentisme que ha arribat a un sostre i fa temps que ha entrat en natural deflactació. Hi ha moments en què s’encadenen circumstàncies que desborden la realitat fins que aquesta torna a imposar-se, és a dir, a recompondre les relacions de forces. És el que passa quan es va més enllà del realment possible i es perd la possibilitat de controlar els moviments. Estem en una fase de restauració que tindrà el seu recorregut i obrirà nous escenaris: la història es fa així. I ara cal assumir la nova realitat. Puigdemont tenia dues possibilitats, tornar sent diputat europeu –segur que hauria tingut una rebuda multitudinària– o com a president de la Generalitat. Va optar per l’opció més arriscada. I s’ha quedat curt: les eleccions autonòmiques no li van donar el reconeixement esperat. Realment, té algun sentit que es presenti a la investidura per perdre-la? I, en tot cas, què hi guanya l’independentisme bloquejant Salvador Illa i forçant unes eleccions que tots els indicis assenyalen que li sortirien cares?

És qüestió de llegir els resultats electorals amb atenció. Com més trigui l’independentisme a girar full –nova estratègia, nous objectius, nous actors– més petit es farà l’espai. El nacionalisme no pot obviar que les seves bases són d’arrel conservadora i les situacions excepcionals esgoten. Puigdemont és el símbol d’un moment –que ha tingut la seva força i els seus límits– i els resultats electorals li han dit ben clar: prou, gràcies. Que no està malament per acabar. I Junts ha de saber que s'ha de muntar una vida pròpia.