Divendres s’acaba la campanya electoral de les eleccions gallegues, i de què s’ha parlat? De Catalunya. De l’independentisme. De Puigdemont. Espanya viu en un bucle perpetu: parli del que parli, sempre acaba parlant de Catalunya.
Comparteixo el cansament còsmic de molts espanyols que estan fins al capdamunt d'haver d’esmorzar, dinar i sopar cada dia amb Catalunya i el català. Però no és a Catalunya que n’han de demanar comptes, sinó al seu diputat provincial més pròxim, que si té un mínim d'honestedat intel·lectual els explicarà que l’anticatalanisme dona vots i que Catalunya és la tapadora perfecta per no haver-se d’ocupar dels problemes que té la societat espanyola.
En aquesta campanya, però, hem assistit a una curiosa variant. El fugat Puigdemont i el seu “Tot se sabrà” ha estat convertit pels socialistes en argument d’autoritat per evitar la majoria absoluta dels populars. Això sí, aquesta tàctica socialista ha comptat amb la inestimable col·laboració del PP mateix, perquè ha plantejat les eleccions gallegues com un nou combat Sánchez-Feijóo i, sobretot, perquè Feijóo ha tingut la brillant idea de dir que ell, els indults, també els veuria. I que va estar 24 hores valorant l’amnistia. Mira que, els últims anys, l’independentisme en general ha donat arguments carregats de raons, però resulta que l'únic que ha triomfat a Madrid és el que li ha convingut al PSOE. Fins al punt que si diumenge hi ha un canvi de govern a Galícia caldrà tenir en compte la carta Puigdemont.
Els problemes dels gallecs són el menys important, perquè el més important és la Moncloa. I el mateix passa amb Catalunya, presentada sempre com un problema (cosa que és al·lucinant, tractant-se de la generadora del 20% del PIB i el 25% de les exportacions, doblant les de Madrid). Però esclar, si Catalunya dona vots i crea riquesa, per què s’haurien d’ocupar d’atendre les demandes de la majoria de catalans?
