Ha fet sis anys que Carles Puigdemont, Toni Comín i altres independentistes van decidir sortir del nostre país per acollir-se a l'espai de llibertat, seguretat i justícia que ofereix la Unió Europea a tots els ciutadans. Recentment, Santos Cerdán, el negociador per part del PSOE de l'acord amb Junts, en una entrevista a Eldiario.es va deixar caure que Puigdemont era un exiliat. Repreguntat, va contestar: “No gosaria definir si és un fugat o un exiliat. Perquè un fugat que es pugui passejar per tot Europa, que sigui eurodiputat amb plens drets i que pugui estar a la mateixa frontera d'Espanya, doncs d'aquella manera, no ho sé”. La tesi que no és un fugitiu l'he mantingut des de fa temps sense gaire ressò.
No he sentit una posició contrària establerta en les normes jurídiques que regulen l'espai europeu, i l'únic argument que s'esgrimeix és que va passar la línia fronterera amagat al maleter d'un cotxe. Tot i això, molts mitjans de comunicació i massa opinadors sostenen a ultrança que es tracta d'un delinqüent que s'ha escapat de l'acció de la justícia, encara que jo precisaria que més aviat del Tribunal Suprem. Des de la seva residència a Bèlgica, aquests polítics s'han posat a disposició dels tribunals de tots els països de la Unió Europea que s'integren a la Decisió Marc que regula l'ordre de detenció i entrega, i per descomptat de qualsevol altre país que pugui iniciar un expedient d'extradició.
Sempre que han estat cridats pels òrgans judicials per respondre als requeriments del jutge instructor del Tribunal Suprem, han acudit a les seves seus. Inicialment, quan es va requerir el seu lliurament pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació, les peticions es van considerar desorbitades i inadmissibles en l'àmbit de la cultura democràtica i jurídica europea. Excepcionalment, el tribunal alemany de l'estat de Schleswig-Holstein va oferir lliurar Puigdemont pel delicte de malversació, que es regulava per una mala transcripció del delicte d'administració deslleial de fons públics del Codi Penal alemany.
En aquests moments ens trobem en un escenari obert a diverses alternatives. Pendents del que resolguin el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i el Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg (TEDH), s'ha iniciat, al Congrés de Diputats, la tramitació d'una llei d'amnistia l'Exposició de Motius de la qual tanca, excepte per als caparruts, qualsevol debat sobre la seva constitucionalitat. Els lletrats del Congrés han informat que és constitucional i, com era d'esperar, Vox es querellarà contra ells i la mesa del Congrés. Després que el Senat perpetri un atac filibuster que demorarà la seva tramitació, seguirà el seu curs i acabarà sent aprovada per majoria absoluta. Molts opinadors i alguns togats sostenen amb èmfasi que l'amnistia vulnera el principi de la divisió de poders. Sorprenent conclusió a la qual arriben després de més d'un segle de vigència de mesures de gràcia i amnisties, algunes de temps molt recents, que mai no han rebut el retret judicial més mínim.
L'espectacle de veure jutges i magistrats al carrer revestits amb les togues, que només es poden lluir en estrades, resulta depriment, extravagant i perillós per a l'estat de dret. En una societat democràtica, l'espasa i la balança no es poden esgrimir davant d'una llei emanada de la representació de la sobirania popular.
Mentre arriba l'amnistia o se'ls torna la immunitat, crec que hi ha altres vies perquè els “exiliats” puguin tornar. En aquests moments, si s'arriba a posar en marxa l'ordre de detenció i entrega, només es pot formular pel delicte de malversació de cabals públics en la seva nova redacció. Per cert, alguns sostenen que s'ha produït una rebaixa escandalosa de les penes per aquest delicte. Segurament no saben llegir. Amb la regulació anterior, la pena màxima podria arribar als dotze anys de presó si s'eliminava l'administració deslleial. Amb la redacció actual també es pot arribar fins als dotze anys. Si visquéssim en un clima de normalitat i serenitat democràtica, respectuós amb el principi de legalitat, Puigdemont es podria presentar a Espanya i el Tribunal Suprem deixar-lo en llibertat provisional amb les mesures que consideri oportunes, ja que la llei processal ho permet, perquè és evident que no hi ha risc de fugida ni perill de destrucció de proves.
Per descomptat, i per respecte a la tan reiterada divisió de poders, el Tribunal Suprem hauria de demorar el possible enjudiciament fins que es tramiti i entri en vigor la llei d'amnistia.
