El nou vodevil judicial del jutge Pablo Llarena contra l'expresident Carles Puigdemont no ha arribat a durar ni vint-i-quatre hores. Empresonat a l'arribar a l'Alguer la nit de dijous, el líder català a l'exili ha sortit aquest divendres a la tarda en llibertat sense mesures cautelars, amb la possibilitat, per tant, de tornar a circular per Europa (tret de l'estat espanyol) sense impediments. La pruïja persecutòria del jutge del Tribunal Suprem amb el dirigent polític independentista ja fa temps que ha agafat aires esperpèntics. Cada pas que fa li suposa un revés. Sembla que Llarena, obcecat, no calibri gens el desprestigi en què està fent caure la justícia espanyola. Altrament, deixaria de disparar perdigonades procedimentals, la majoria de les quals acaben en fiasco. Aquesta vegada ha volgut jugar al gat i la rata amb l'euroordre, que atenent al que havien dictat les instàncies judicials europees hauria d'haver retirat –però no ho va fer–, per pescar in fraganti Puigdemont. Doncs el resultat ha estat que de nou Llarena ha vist, en aquest cas de la mà d'un jutge italià, com l'eurodiputat català sortia triomfant del seu pas fugaç per una nit entre reixes: "Espanya no perd mai l'oportunitat de fer el ridícul", ha dit Puigdemont un cop lliure.
En efecte, Espanya té un problema amb la seva alta judicatura, que actua al marge no només de les resolucions dels tribunals de la UE, sinó per exemple també en contradicció amb la mateixa Advocacia de l'Estat. El govern espanyol, doncs, veu com una vegada i una altra els tribunals intenten marcar-li el camí, fer-lo rectificar en la seva política dita de concòrdia, basada en els indults i la taula de diàleg, dos passos limitats però no fa tant temps impensables. Perquè la maniobra judicial de Llarena, més enllà de la seva croada personal, s'ha d'interpretar com un intent d'esmenar la plana a l'executiu de Pedro Sánchez, un intent, esclar, en perfecta sintonia amb la dreta i la ultradreta de PP, Cs i Vox, molt còmodes amb la judicialització del Procés i de la vida política espanyola en general. El que voldrien tots ells és fer embarrancar de bon inici el diàleg polític entre els governs català i espanyol sobre el plet sobiranista, un diàleg d'altra banda molt complicat i sobre el qual no cal fer-se gaires il·lusions. I de passada, esclar, pretenen provocar la caiguda del govern de coalició PSOE-Podem.
El contrapoder judicial espanyol no descansa. A l'Estat, l'equilibri de poders segueix trontollant i, per tant, segueix afeblint la democràcia. Aquest nou intent fallit d'aconseguir l'extradició de Puigdemont n'és una mostra més, una greu i irresponsable interferència en la necessària via de retornar el conflicte sobiranista a la política. Amb els presos indultats, el pròxim pas hauria de ser buscar una solució per als exiliats polítics, a més de posar fi a la repressió sobre centenars de ciutadans i servidors públics. L'amnistia és imprescindible si de debò es vol avançar cap a una sortida dialogada. Si no hi ha valentia en aquest sentit, si es deixa que la justícia segueixi prenent la iniciativa i extremant la persecució, difícilment s'avançarà cap a una solució política.
