Carta oberta a l’estultícia política
La crisi sanitària del coronavirus, una crisi sense precedents a escala global, és un exemple més del fracàs del mercat, com també ho és la catàstrofe mediambiental que ens amenaça. La situació actual ha posat sobre la taula el mal que han fet les retallades al sistema sanitari públic, aplicades més enllà del que calia per la conjuntura econòmica i portades a terme pels responsables polítics que ens han governat des de l'inici de la crisi. M'atreviria a afirmar que és la pitjor crisi d'un estat del benestar ja prou precaritzat per l'auge del neoliberalisme, com la màxima expressió d'un capitalisme salvatge, completament deshumanitzat, insolidari, nociu i amb conseqüències devastadores.
En aquest moment, amb la corba de contagis per coronavirus pujant, la societat està apreciant més que mai el valor del que és públic, del que és de tots, d'allò que escapa a la depredació neoliberal. Som molts els que portem anys denunciant aquestes polítiques. Durant l'última dècada de retallades, quan hem assenyalat el risc del col·lapse del sistema, tant en l'àmbit de l'atenció primària com dels hospitals, els dirigents polítics ens han escoltat i tolerat amb educació, però ens han menystingut sense contemplacions ni fissures.
El resultat de la seva estultícia és que, entre altres coses, ara ens falten llits d'hospital, respiradors i mascaretes, però sobretot personal. Molt personal que, a més de ser escàs, ha sigut posat als peus dels cavalls en no tenir defenses efectives contra el contagi del virus. Les retallades han deixat els hospitals sense tecnologia i sense estructures suficients. En definitiva, sense la preparació necessària per afrontar en condicions aquest tsunami víric. I tot en nom de l'eficiència.
Aquesta pandèmia hauria de provocar l'enfonsament moral i social dels responsables de l'erosió de la salut pública, de tots els que fins ara ens han entabanat amb l'austeritat o s'han parapetat en excuses alienes mentre posaven en pràctica polítiques austericides. Mentre feien crides laudatòries a l'estat del benestar, la joia de la corona –la sanitat pública– esdevenia una peça de bijuteria brillant: era buidada de contingut per uns gestors sempre amatents a les indicacions i els senyals que venien del món financer. Alhora, els ideòlegs mundials d'aquesta forma de governar han nedat en l'abundància cada cop més escandalosa, més insultant i més criminal. Més criminal perquè, tal com estem veient en altres indrets, acabarem havent de decidir qui viu i qui mor, no pas per manca de possibilitats o coneixement, sinó per manca de mitjans i d'estructura.
Tant de bo el catedràtic basc de filosofia social i política Daniel Innerarity tingui raó quan, en aquest mateix diari, afirmava fa uns dies que "això no és la fi del món, sinó la fi d'un món", però –tal com deia– la realitat acostuma a decebre quan es tracta de treure lliçons de cara al futur. Per a desgràcia nostra, tot s'acaba reduint a una sèrie de gestos improductius i a declaracions grandiloqüents i pomposes que no van mai seguides d'actuacions en el mateix sentit.
La nostra societat mereix altres formes i sensibilitats. Mereixem respecte, sentir la veritat, i exigim que, d'una vegada per totes, el que es diu coincideixi amb el que realment es fa. Deixem de fer-nos trampes al solitari. Parafrasejant el filòsof i assagista Jorge Riechmann, poeta de la consciència, podem afirmar que el més perillós, quan arribi el dia després, seria tornar desastrosament al mateix lloc. Haurem d'estar, doncs, atents i lluitar perquè això no passi. No es tracta de passar comptes, sinó de passar pàgina i deixar enrere la cultura de l'individualisme, del màxim guany econòmic a costa dels altres i de la insolidaritat.