Pudor de nostàlgia

El poder judicial empara, definitivament, la Fundación Francisco Franco. L’apologia del franquisme, a Espanya, entra dins la llibertat d’expressió. Per si ens en quedava cap dubte. Tothom és lliure d’expressar la seva admiració per un règim que va portar el país a una guerra civil, que va instaurar una dictadura de 40 anys i que va lligar la Transició amb unes cordes que no es troben a qualsevol ferreteria i que fa més de 40 anys que no es trenquen. El poder judicial no veu que fent apologia del franquisme s’estigui menyspreant les víctimes. Deu ser cosa de la mascareta. A mi em passa. Com que no porto ulleres perquè no se m’entelin, no veig res. 

El TSJC exigeix que les proves de selectivitat es puguin fer en tots els idiomes oficials a Catalunya. Ja es podia, però el TSJC insisteix que no hi hagi el català per defecte. I és que el defecte és el català mateix. No cal ni buscar un eufemisme. Queda clar. Massa català a Catalunya. Qualsevol democràcia consolidada pateix per la riquesa lingüística del seu país. Ningú no pateix per l’anglès. L’anglès agrada a tothom. Menys a mi. Però en castellà la gent s’entén. Diàleg és diálogo, negociació és negociación i concòrdia concordia. Bàsicament es tracta de saber on es posa l’accent. Fàcil. És més complicat entendre com l’ordre dels factors altera el producte. Per exemple, no és el mateix polítics presos que presos polítics. I amb les preses passa el mateix. Amb les preses polítiques, vull dir.

La Fiscalia de l’Audiència Nacional ha arxivat la demanda presentada per Pilar Zabala per investigar l’expresident espanyol Felipe González en relació a la mort del seu germà, assassinat pels GAL el 1983. Els crims de Lasa i Zabala han prescrit. La Fiscalia n’ha tingut prou amb aquest argument. Han passat més de vint anys i, per tant, no es poden buscar responsabilitats. M’apunto a l’agenda tenir aviat una conversa llarga sobre la prescripció dels delictes amb algú que hi entengui. Que s’abstinguin els epidemiòlegs i els economistes. M’apunto també comprar cordes a la ferreteria. El rei inaugurava la setmana passada a Vitòria un espai en homenatge a les víctimes del terrorisme però va obviar les víctimes del terrorisme d’estat. Se li devia fer llarg el discurs i va decidir tallar-lo. A mi se’m va fer llarguíssim el seu del 3 d’octubre, no el vaig poder acabar. També és veritat que, en general, els discursos són feixucs per naturalesa. Sempre els falta sentit de l’humor. 

A Tortosa el ple de l’Ajuntament ha rebutjat la moció popular per a la reinterpretació del monument franquista a l’Ebre. Només un vot a favor, de Ciutadans. Junts ha fet una abstenció argumentant que calia respectar la consulta popular del 2016. Es veu que hi ha consultes que cal respectar més que d’altres. Però a mi el que em sap greu de debò és que no s’hagin esgrimit arguments estètics. Encara que el vot de Ciutadans devia anar en aquesta línia. 

Però el més greu que ha passat aquests dies no té res a veure amb una nova etapa de la política catalana que renega de l’1-O i ens aparca com a ciutadania decidida i empoderada, com si l’estat espanyol estigués saciat de repressió o s’hagués refet realment d’un règim dictatorial i una nostàlgia malaltissa. Tampoc té relació amb l’exhibició pública de les desavinences. Que la llengua tampoc uneix tant, ni que sigui el català. El que més ens ha fet patir és la caiguda d’un macroservidor que ens ha deixat sense internet més d’una hora. Un senyal que ens alerta que ni la millor connexió és infal·lible. 

Natza Farré és periodista