PSOE-PP, debat i pacte

Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo, cara a cara. L’un havent-se de defensar del seu govern amb Unides Podem i dels seus pactes amb Esquerra i Bildu, i l’altre havent pactat amb Vox en ajuntaments i autonomies fa quatre dies i amb les enquestes suggerint que sense pactar amb Vox no hi ha paradís.

Hi ha molta gent a Espanya a qui no li agrada ni una cosa ni l’altra. I que veuria de molt bon ull un acord perquè governés el partit més votat, amb l’abstenció a la investidura de l’altre, si calgués. A més a més, si a Sánchez ja li deien que el seu govern era il·legítim quan va arribar a la presidència al guanyar la moció de censura a Rajoy, què no li dirien cada dia, per terra, mar i Twitter, si quedés segon i acabés governant. El 1996, la suma PSOE-CIU superava d’un escó el PP d’Aznar, guanyador. Hi va haver pressions poc dissimulades a Pujol per buscar un govern alternatiu, però no hi va haver cas. Que governi el que no ha guanyat no ha passat mai a l’Espanya de la Constitució del 78, i el costum és llei.

Si es dona aquest cas, sortirà l’Espanya de sempre disfressada de sentit d’estat a pressionar el PSOE perquè s’abstingui. De pas, enviarien l’incòmode Sánchez a la UE, o a l’ONU o allà on vulgui, recuperarien el PSOE aroma de Felipe González que tan feliç fa a l’Íbex-35 i els barons rondinaires menjarien anissos. I governaria el PP sense l’extrema dreta, en un senyal a Europa de compromís amb la democràcia.

Després del debat d’anit, tot això sembla recargolat, però els resultats electorals no sempre són fàcils de gestionar, i a jutjar per les enquestes, els del 23 de juliol encara menys. Al cap i a la fi, a Barcelona el PP va fer alcalde un socialista sumant els seus vots als dels comuns. Tot perquè els independentistes no governin. Ara evitarien que hi haguessin de pactar res. Per què no podria repetir-se la història?