Mentre vostè llegeix aquestes ratlles, Pedro Sánchez està reflexionant a la Moncloa sobre si ha de continuar o ha de dimitir. Dilluns ens dirà el què, i mentrestant ens té a tots atrapats, esperant el desenllaç per la part que ens toca, que en el cas de les eleccions catalanes és una part decisiva perquè, des que va publicar la carta, tot gira al voltant de la seva possible renúncia a la presidència.
El debat que planteja Sánchez és capital, però arriba tard. El lawfare, o guerra judicial, i la fabricació de proves, ja fa molt temps que funcionen a Espanya com a forma de destrucció de reputacions. El dossier fals sobre Xavier Trias del 2014, difós per El Mundo, va ser redactat per un cap de duanes francès que va cobrar 25.000 euros en negre dels fons reservats del ministeri de l’Interior espanyol del ministre Fernández Díaz. La jutgessa Carmen Lamela, després de tenir dos anys en presó preventiva Sandro Rosell sense poder-li provar res, va ser promoguda a la Sala Segona del Tribunal Suprem. El jutge García-Castellón va deixar passar 4 anys fins que, per impedir l’amnistia de Puigdemont i Rovira, se li va acudir acusar-los de terrorisme. Els presos polítics van arribar a anar a judici per rebel·lió, acusació sobre la qual la majoria de mitjans van construir un relat de "cop d’estat". El principi d’autocontenció dels jutges ja fa temps que ha quedat fet miques. I el dels polítics ja ni en parlem: si el PP de Casado ja li deia a Sánchez que era un president il·legítim, què podia esperar-se?
Perquè la reflexió de Sánchez sigui profitosa per a la democràcia, el PSOE i el PSC han de passar de les lamentacions i les adhesions irrompibles al líder a enfrontar-se de debò a la guerra bruta judicial, afecti a qui afecti.
