PSOE, amnistia sí, finançament no

Pedro Sánchez ha fet el cor fort i ha pagat el preu dels indults i de l’amnistia amb un somriure de compromís per a les càmeres. Al cap i la fi, l’alternativa era fer president Feijóo i que pugés el descontentament intern d’un PSOE que es manté raonablement unit perquè ja se sap que el poder és el ciment més eficaç. 

Però ara que venen les eleccions a Catalunya, els socialistes necessiten subratllar que no s’han begut l’enteniment, no sigui que els marxin al PP els vots dels que s’havien passat del PSC a Ciutadans quan el pic del Procés i a poc a poc havien anat tornant. Per això la vicepresidenta Montero s’ha posat el tricorni i ha declarat que no permetran "que hi hagi cap allunyament de l’ordre constitucional” i que “el PSOE no permetrà que es travessi cap límit”. Ho diu pel recurs al TC que el govern espanyol ha presentat contra la mesa del Parlament per haver admès a tràmit una ILP per declarar la independència (que també ha estat una decisió presa pels partits independentistes amb somriure de compromís davant les càmeres).

Illa ha passat de “ni amnistia ni res d’això” a parlar de la concòrdia, i tornarà al conegut missatge dels “problemes reals de la gent”. Si de debò volen ocupar-se dels problemes materials dels catalans, els socialistes han de fer una proposta de millora del finançament que no sigui el bla, bla, bla habitual de la legislació vigent i acabar dient-li a Catalunya que continuï a la cua del règim comú com tothom. Amb els indults i l’amnistia, els socialistes han fet números i han vist que els sortia a compte, malgrat el desgast que cal reconèixer que han tingut, però quan arribem a la qüestió del finançament, se’ls acaba la imaginació i la valentia política. Quina paradoxa, perquè si Catalunya pogués disposar dels seus diners, la desactivació independentista que tant desitgen els socialistes avançaria notablement.