Takayuki Maejima se n’adona de seguida. Aquests paios hi són abans que Leonardo da Vinci naixés. I que Erasme de Rotterdam, Maquiavel, Copèrnic, Cervantes, Galileu, Shakespeare, Nostradamus... Sí, hi són des del 1447. Aquí. Sense parar. Sense coitus interruptus. Present continu. Gerundi existència. No hi ha res igual a Europa. Al món. I al sistema solar. Són l’Associació Antic Gremi de Revenedors. Sempre han tingut feina. Ara en tenen tanta que ja estan preparant l’aniversari dels seus 600 anys. Per això publiquen el llibre 2048x100. Cent veus per al futur d’una ciutat. Això, com serà Barcelona el 2048?
El japonès Maejima il·lustra algunes pàgines del llibre. Veureu “Barcelona land”. La clonació d’una Barcelona davant del mar. Waterworld amb sifó de masses. En aquesta Barcelona de construcció falsificada, com un camió bolquet, s’hi aboca tot el turisme i els alienígenes i qualsevulla criatura despistada i afamada. A la Barcelona de sempre hi viuen els autòctons caminant silenciosament, espaiadament, assossegadament. Com si cada dia fos diumenge. I així, mentrestant, anem llegint el centenar d’opinions de barcelonins de tot tipus, condicions i permutacions que esquitxen el llibre: un guàrdia urbà, una florista, una jutgessa, un mecànic, una serrallera, un estibador, una kelly, un tatuador... Barcelonins. D’ahir i d’avui. De demà? Veurem. Ja llegireu el llibre. No avanço res. Però…
Sí, no sé, no sabem, com serà la Barcelona d’aquí a 25 anys, però al llibre hi ha dos coses que ens han de fer pensar. Una és a la pàgina 243. Està en blanc. No hi ha ni una paraula. Bé, sí... està signada com a “Jordi Martí Grau. Polític. Número dos de la candidatura d'En Comú Podem a l’alcaldia de Barcelona (2023)”. No hi ha més text. No va lliurar la seva visió de la ciutat. I l’altra neurona que hem d’activar com si féssim un sofregit a la paella saltimbanqui és la del japonès Maejima. Ell al·lucina que els barcelonins, els catalans, tinguem una cosa com Revenedors. Un lloc sense espai i temps. L’espermatozou dels gremis. La bastida on s’enfila el gratacel de la societat civil catalana. El paraestat d’un país que ha perdut l’estat. La continuïtat d’un estat d’ànim cercant l’estat corporal. La cara i l’esperit empaitant-se fins a trobar-se i fecundar de nou. Així, com serà la naixent Barcelona el 2048?
Barcelona o serà aquest full en blanc de ciutat ocupada perquè qualsevol hi escrigui, pinti, contamini, vomiti, pixi, instal·li, substitueixi el que vulgui. O la il·lusió, el respecte, el reconeixement, l’admiració pels que no moren mai. O capital dimitida, desnonada, realment i espiritualment, o capital de la resurrecció i l’esperança del demà. O waterworld o humanworld. Triar és opinar, deia el poeta barceloní. O barcelonins que els hi sua la ciutat o japonesos que suen la ciutat. Què trieu? No tenim massa temps. Arriba l’hora de la psicòstasi barcelonina.
Pregunteu-l'hi a sant Miquel. Truqueu-li, envieu-li un correu. Ell és el que pesa les ànimes (psicostasia, del grec). Abans d’entrar al final. Al judici del tot s’acaba. Perquè tot és finit a la terra. Sant Miquel té les balances on posa el que hem fet. Què pesa més? Ens deixa entrar o no. Sant Miquel és el primer auditor. Sant Miquel ISO9000. Ell és, també, patró dels Revenedors. No cal ser creient ni creure en res per entendre el que diem. Perquè portem darrere nostre segles d’història, com els Revenedors. Perquè portem segles de persones a les nostres espatlles. Perquè tenim la responsabilitat no ja del 2048 sinó de l’eternitat, que sempre és en vida. Perquè ens jutjaran per això: per deixar morir o donar vida a una ciutat i un país.
