Pseudocatalans i el rei
1. Gabriel Rufián. El líder d’ERC al Congrés va fer, més o menys, el discurs que s’esperava d’ell a la sessió d’investidura. S’agrada, s’escolta, domina els tempos del discurs, reparteix els flist-flast a conveniència i no deixa mai indiferent. Llàstima que fes la gran majoria de la seva intervenció en castellà. Tants anys maldant per poder tenir el català al Congrés i, quan ho aconseguim, castellà al canto. Si és per buscar la màxima eficàcia comunicativa, perquè l’entengui més gent i perquè les teles no els subtitulin són, precisament, tres gols en pròpia porta. I aleshores, quan estava a dos minuts de fer una piulada argumentada sobre el tema, m’apareix un tuit de Luís Figo: “Qué chulito el pseudocatalán”. El concepte és indecent. És insòlit que l’últim gran traïdor de la història del Barça doni lliçons absurdes de puresa de catalanitat. Luís Figo jugava d’extrem dret. Ara es belluga més enllà de l’extrema dreta, ben al límit del terreny de joc.
2. Isabel Díaz Ayuso. Si no hagués anat a la sessió d’investidura, si no li hagués dit “fill de puta” a Pedro Sánchez i si la càmera no l’hagués punxat, casualment, en aquell moment precís, la presidenta de la Comunitat de Madrid no s’hagués convertit en l’altra protagonista de les feixugues sessions al Congrés. Amb tres paraules, però, en va tenir prou per cruspir-se tota l’oratòria esforçada de Núñez Feijóo i arrabassar-li l’agraït lideratge anti-PSOE, contra Sánchez i de rebuig a l’amnistia. L’encara president del PP, que es devia voler fondre amb la patinada de la falsa cita de Machado i per la manera com el va rebregar Pedro Sánchez, va tornar a quedar empetitit al costat de Díaz Ayuso. Feijóo ha passat quatre mesos de calvari. La nit electoral, quan va sortir al balcó del PP, la gent corejava “Isabel, Isabel”. Quan va intentar ser investit, Sánchez el va ignorar, i dijous passat Ayuso el va convertir en una anècdota de la història. A veure quant triguem a veure samarretes amb el futur eslògan de campanya del PP: “Me gusta la fruta”. En vendran a cabassos.
3. Felip VI. En català diem “amb la cara paga”. El seu rictus, volgudament sorrut i seriós, a l’hora de rebre Francina Armengol i en el jurament del càrrec de Pedro Sánchez, denota de quin costat està el rei. Més ben dit, de quin bàndol de les dues Espanyes continua estant. Han passat sis anys i manté el posat greu del 3 d’octubre del 2017, la nit que la monarquia va perdre definitivament Catalunya. El rei, que va arribar al càrrec sense que ningú l’hagués votat, que va accedir a un tron regalat per ser fill de qui és –l’anomenat a dit pel dictador–, ha d’acceptar la democràcia perquè no té més remei, però castiga el president del govern amb la indiferència. Pedro Sánchez, per més que li requi a Felip VI, és un president legítim, que s’ho ha guanyat a les urnes i que ha sabut negociar amb astúcia cada sí necessari per tornar a la Moncloa. Per cert, avui fa 48 anys que Franco va morir al llit, però a l’Espanya de la naftalina, la militar, la mediàtica i la judicial, continua ben viu.
4. Carles Puigdemont. Segons l’últim baròmetre del CEO és el polític català més conegut. Ni de bon tros el més ben valorat, que continua sent Oriol Junqueras. D’aquestes enquestes públiques que ja s’han convertit en una rutina periodística més, sempre m’interessa veure, per damunt de tot, quanta gent coneix els polítics que remenen les cireres. Més que saber qui guanyaria les eleccions al Parlament (el PSC) o quants catalans estem per la independència (ara diuen que som el 41%), em diverteix veure que al president de la Generalitat, Pere Aragonès, el coneix el 85% de la població. L’altre 15%, on viu? A Puigdemont, el coneixen un 98% dels catalans. Deu ser que l’altre 2% no mira mai Antena 3, La Sexta ni Telecinco. Altrament, no ho entenc.