El PSC s'ha d'independitzar
Des de la derrota electoral a les eleccions autonòmiques, només males notícies acompanyen l'evolució d'un Partit dels Socialistes de Catalunya que està amenaçat com mai de convertir-se en una força irrellevant.
L'única manera de tornar a aparèixer com aquella força política progressista, transparent i propera a les inquietuds de la gent que va guanyar les primeres eleccions generals de la Transició a Catalunya és una renovació i uns canvis importants en els punts de partida, en les idees i en els lideratges.
Aquella victòria es va donar el 15 de juny del 1977 amb la presentació de Socialistes de Catalunya, una coalició formada pel PSC i la Federació Catalana del PSOE. Més endavant, el juliol del 1978, les dues forces es van fusionar i van crear l'actual PSC. Les raons d'aquella fusió van ser la voluntat de no dividir la classe treballadora i la necessitat de mantenir la unitat del poble de Catalunya, amenaçada per una afluència emigratòria cap al nostre territori que havia estat alimentada de forma planificada per la dictadura.
Per tant, la unificació dels socialistes catalans el 1979 va ser un acte de visió política i de responsabilitat. Però des de la situació del 1978, les coses han canviat de manera decisiva. La classe treballadora com a possible protagonista de la història s'ha dissolt. En el seu lloc, l'esperança de l'esquerra actual hi té la força potencial de moviments progressistes estructurats en xarxes en què participin no només treballadors sinó també gent jove, estudiants, professionals que treballen al sector públic, ONGs, organitzacions econòmiques del tercer sector, grups ecologistes, moviments veïnals, etc. Pel que fa a la unitat del poble de Catalunya, per fortuna, ha evolucionat de forma positiva. Aquella fractura potencial que ens amenaçava no es va produir i avui els catalans del 1979, els nascuts a Catalunya i els nascuts a fora, treballen junts amb la mateixa consciència de catalanitat per guanyar els reptes de la multiculturalitat que ens planteja la nova emigració global del segle XXI.
Aquest paper unificador del socialisme català vinculat al PSOE mereixerà sempre un reconeixement, però el fet d'exercir-lo ha tingut l'alt preu de la imatge de sucursalisme que els representats del PSC reforcen sistemàticament amb les seves votacions al Congrés, moltes vegades divergents del que voten al Parlament i contràries als interessos de Catalunya.
El sucursalisme del PSC és una idea marc, un framing que el PSC ja no es traurà de sobre si no opta per una reconversió a la forma inicial de dos partits coalitzats però diferents: la Federació Catalana del PSOE i el PSC que dirigia Raventós. Això els permetria presentar-se a les eleccions en una llista única, com fan Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica. I en el cas del Congrés, res impediria que els diputats del PSC es constituïssin com a grup parlamentari independent.
Però, sobretot, una mirada al futur ens ha de fer entendre que els grans canvis que en els últims anys estan transformant la societat catalana -una societat cada cop més conscient de la necessitat de poder exercir el seu dret a decidir per tal d'obtenir noves cotes de sobirania- només trobaran resposta des de l'esquerra si hi ha un partit socialista inequívocament compromès amb Catalunya i amb plena autonomia respecte al socialisme estatal.
Aquest pas del socialisme català cap al retrobament de la seva història pot semblar dificultós. No obstant, l'èmfasi que es va donar a la qüestió del grup parlamentari en l'últim congrés només es pot entendre com l'exteriorització d'un anhel amplament arrelat entre els militants per tal de transformar l'actual imatge de sucursalisme en una autonomia sense limitacions. La pobra resposta que la nova direcció ha donat a aquest problema -pensen demanar que se'ls doni permís per votar diferent quan ho considerin necessari- només és la confirmació que l'actual PSC seguirà sent vist per l'opinió pública catalana com un partit subordinat. I a la vista de recents declaracions de representants estatals del socialisme com Guerra, Bono i Rodríguez Ibarra, pot ser que la substitució del Pacte d'Abril -que regula actualment les relacions PSC-PSOE- per una coalició estable entre dos partits diferents obtingués del PSOE una resposta menys bel·ligerant del que es podria esperar.
