El PSC que fa falta
Des de la primera legislatura del 1980, els actors de l'escena política catalana, ben diferenciada de l'espanyola, han estat gairebé sempre els mateixos. El PSUC és IC des del 1988, a la dreta espanyola li va costar trobar l'estabilitat de sigles fins al 1992 en el PP, i els espontanis que s'han llançat a l'hemicicle -perdó per la imatge taurina- han estat escassos: dos diputats del PSA el 1980, 3 de Ciutadans el 2006 i el 2010, i 4 de Solidaritat el 2010. Les cartes, doncs, s'han repartit entre els dos grans partits CiU i PSC, amb els comodins -perdó, ara, per la imatge Eurovegas- del PSUC-ICV, ERC i AP-CDS-PP. I els resultats s'han mogut sobre dos eixos: l'ideològic dreta-esquerra, i el nacional, que ara anomenem sobiranista-unionista i abans, més confusament, nacionalista-espanyolista.
A GRANS TRETS, EN LES NOU legislatures passades podem dir que des de la gran majoria absoluta de CiU del 1984, mai al Parlament de Catalunya no hi havia hagut tan pocs diputats a l'esquerra (48) ni tants a la dreta (80) -deixo fora C's i SI, que no sé si són carn o peix-. I si mirem l'eix nacional, a part del 1992, mai no hi havia hagut tan pocs unionistes (49) ni tants sobiranistes (76), als quals encara podríem afegir els 10 d'ICV, si s'acabaven de decidir. Doncs bé: aquesta combinació excepcional -simplificant molt, màxim sobiranisme i màxima dreta- és allò que ha deixat l'unionisme d'esquerres del PSC en el pitjor escenari possible. Ras i curt: si acceptem que els resultats electorals expressen poc o molt la voluntat, les inquietuds i les aspiracions del poble, s'ha de dir que el PSC, avui, és el partit que ara n'està més lluny.
SI LA POLÍTICA FOS NOMÉS una qüestió de càlcul electoral -déu me'n guardi d'afirmar-ho-, el PSC hauria d'adonar-se que si accentua l'esquerranisme o es resisteix a les aspiracions sobiranistes, ni que siguin les d'un pacte fiscal que doni la clau de la caixa a la Generalitat, el que fa és agreujar la seva residualitat. Voler ser tan unionista com el PP i tan d'esquerres com ICV, no és precisament apuntar a la centralitat de les aspiracions polítiques majoritàries. El PSC té tot el dret a decidir els seus principis ideològics i les seves dependències orgàniques, és clar. Però la poca visibilitat dels dirigents actuals no es deu a cap suposada manca de carisma, sinó a si volen -o poden- sortir de l'espai polític menys estimat pels catalans.
LA QÜESTIÓ, des del meu punt de vista, és si el PSC entén bé les coordenades actuals del país al qual diu que vol servir. I crec que comet dos errors greus de lectura. Primer, el PSC està ancorat -més per necessitat que per convicció- en la idea que ha de ser la salvaguarda d'una cohesió social que creu que el sobiranisme posa en perill, tal com el 1980 pensava que ho feia el nacionalisme autonomista. Però la torxa d'aquesta causa -per cert, periclitada- li han pispat el PP i C's, i encara pot donar gràcies que aquí no hagi quallat UPyD. I en segon lloc, el socialisme català amaga la seva caiguda electoral en un suposat descrèdit de la política i escolta la crida de la selva dels indignats . Però, ai las, aquest flanc el cobreix bé ICV i amb les mans lliures de pecat: a diferència dels socialistes, ells no han governat l'Espanya que ha dut a la gran emprenyada. En definitiva, crec que el recent procés de renovació del PSC s'ha de veure com un cas d'abandonament d'un transatlàntic en perill de naufragi per part dels sectors del partit que feia temps que avisaven que havien deixat de ser els solistes de les velles cançons del socialisme català.
AL MAPA POLÍTIC CATALÀ li caldria un PSC sòlid, d'esquerra moderada sobiranista, per poder respondre amb la majoria necessària als desafiaments actuals. CiU ja és la dreta moderada sobiranista. ICV i ERC haurien d'estirar amb força cap a l'esquerra i cap a la independència, i s'hauria de deixar que el PP es quedés sol defensant l'extrema dreta unionista. Ara tothom està fent el seu paper. Només es troba a faltar que el PSC ocupi el seu lloc.