Del PSC a 'Perrosanxe'
El drama de Catalunya dins d’Espanya no és només que -actualment- no tingui prou força per separar-se’n, sinó que no té tampoc la importància econòmica ni estratègica per moure el centre de gravetat de la política espanyola en una direcció interessant. A Itàlia compta molt què es diu i què es pensa a Milà i a Torí, com a Alemanya compta l’opinió dels bavaresos; en canvi, a Espanya -que és una mala còpia de la França jacobina-, el pes relatiu de la perifèria s’ha vist sempre com una amenaça i s’ha intentat corregir amb una sobreprotecció de la capital, cosa que, al seu torn, ha alimentat les tendències centrífugues. Com que a més, a diferència de França, Espanya és un país nostàlgic i acomplexat, les amenaces internes han estat reprimides de forma més ferotge. A la centralització política i l’assimilisme cultural, cal afegir-hi, ja en democràcia, les polítiques d’infraestructures, que han fet de Madrid una supercapital que irradia la seva potència i la seva idea d’Espanya sobre gairebé tot el territori.
Això ha afectat també el relat, les expressions de vida col·lectiva, d’una manera tan acusada que allò que al centre és perifèric, en certa perifèria -la nostra- és central, valgui el joc de paraules. Divendres vaig veure a les xarxes el vídeo d’un casori de categoria on els nuvis van ser rebuts al menjador al crit de “que vote Txapote”. Potser és una anècdota, no ho sé, però m’he quedat tan parat com quan veig una cursa d’estruços d’Arizona o qualsevol altra mostra d’exotisme. En fi, no és res que ens hagi d’estranyar, perquè a Espanya l’Abc i El Mundo són diaris respectables i aquí, majoritàriament, reben la consideració de pamflets: i a Catalunya TV3 i l'ARA són centrals, mentre que al Madrid oficial se’ls considera mitjans subversius. També passa al mapa polític, això; a Madrid el PP el vota gent normal i aquí és una opció radical -com a mínim-. Gairebé es podria dir que el PSC i La Vanguardia són el mínim comú denominador entre les opinions públiques de Catalunya i Espanya, amb l'excepció que el PSC aquí és una opció de l’establishment, una garantia d’immobilisme, a mig Espanya el PSOE de Perrosanxe és el partit dels gais, les feministes, els separatistes i els antisistema. Per això, quan diumenge el PP guanyi a Espanya i el PSC a Catalunya, podrem dir que tothom, cadascú a la seva manera, s’ha receptat tranquil·litat i bons aliments.
Això podria ser un retrat pintoresc de la diversitat de las tierras y las gentes d’Espanya, però el cert és que la diferència demogràfica garanteix que Catalunya tingui sempre les de perdre. Madrid marca l’agenda i, per tant, fixa el marc mental dels votants espanyols. El PSOE va sempre amb por de perdre pistonada, defensant-se dels seus pactes amb catalans i bascos, de les seves dèries per les dones i els transsexuals. I mentre aquí constatem que el govern espanyol, tot i els pactes amb ERC -insuficients, però necessaris-, avala encara la repressió, espia o s’infiltra en els moviments independentistes i no es mou ni un mil·límetre en termes de reforma territorial de l’Estat, en una bona part d'Espanya s’imposa el miratge que els catalans “hem humiliat” el PSOE amb nou indults i inversions sense límit.
Seria molt bonic que els vots dels catalans, per una vegada, canviessin el centre de gravetat de la política espanyola. Que ens convertíssim en el poder a l’ombra, els que se surten sempre amb la seva, però de veritat i no només com un miratge per fer por a un senyor de Palència que dubta entre votar el PP i Vox.
