El PSC i els drets (trans)
El PSC registra la primera pregunta a la mesa del Parlament: “Quantes persones transgènere han sol·licitat el trasllat a presons de dones? Quantes a presons d’homes?” Sembla que s’interessa per quantes persones d’un dels col·lectius més discriminats i agredits de Catalunya demanen canviar de presó. El canvi sol ser cap a la de dones per la immensa violència que les dones trans, jo les anomeno així, pateixen en les d’homes. No dono detalls de les violències. Cal?
Es registra la segona pregunta: “Quantes persones transgènere hi ha actualment a les presons de dones?” El PSC concreta més. La majoria de “persones transgènere” a la presó, abocades per l’estigma, són dones. Es demana, doncs, per quantes dones trans, jo les anomeno així, hi ha a les presons de dones, no per les que queden en les d’homes. Aquestes no.
Va la tercera: “Per quins delictes estan condemnades les persones transgènere que hi ha a les presons de dones?” El PSC estreny el cercle. Què fa aquest col·lectiu? Què ha fet aquesta majoria de dones trans, jo les anomeno així, per entrar a la presó? Al partit li cal saber la pauta de comportament d’aquesta gent.
El PSC afina amb la quarta: “Quins són els criteris establerts perquè sigui concedit el trasllat a les persones transgènere? Qui aplica aquests criteris?” El canvi és permès des del 2006 amb diagnòstic psiquiàtric i des del 2019 sense. Però és ara, quan reivindiquem una llei que ens respecti la dignitat, que el PSC pregunta com i qui evita la violència terrible contra les dones trans, jo les anomeno així, en les presons d’homes.
I fem diana amb l’última pregunta: “¿S’ha avaluat les conseqüències que per a les dones han tingut els trasllats de persones transgènere a les presons de dones?” Ah. Era això! El PSC no s’interessa per les dones trans, jo les anomeno així, ni per la violència que pateixen, sinó només per les dones dignes del nom. El PSC vol saber si les dones de debò estan protegides contra aquestes “persones transgènere”.
Parlem clar: el PSC despersonalitza i criminalitza les dones trans amb aquestes preguntes. Canvieu “persona transgènere” per “menors estrangers no acompanyats” i extraieu semblances amb altres partits. No cal que ho faci jo.
Les “persones transgènere” som les menes de les senyores diputades del PSC, que a sobre branden feminisme per advertir des de les seves tribunes que les dones trans, sovint migrants, prostitutes i pobres, i sempre agredides, us posem en perill a vosaltres, dones de debò. I a sobre clamen que us esborrem quan elles no han aconseguit escriure un sol cop “dona” en cinc preguntes parlamentàries sobre nosaltres! Senyores diputades: qui esborra a qui?
No, no hi ha incidents en les presons catalanes causats per dones trans. N’hi podria haver, esclar, no som éssers de llum. Algú ho és? Si hi ha cap cas, que s’actuï, i tant!, però ni així es podria criminalitzar tot un col·lectiu ni impedir que es garanteixin drets i es lluiti contra la violència estructural que patim. ¿Com ha d’actuar, si no, una societat de drets i inclusiva? Així ho entén la mesa del Parlament i refusa l’última pregunta. La raó: transfòbia.
Més. El PSC registra una altra pregunta sobre un capítol de Les Tres Bessones : “¿Quina és la base científica de presentar la sexualitat humana dissociant els òrgans sexuals del sexe de les persones?” Les diputades barregen ara sexualitat amb sexe legal i identitat de gènere i qüestionen el dret humà al lliure desenvolupament de la personalitat de les dones trans, reconegut pel Tribunal de Drets Humans, el Suprem i el Constitucional. La mesa també refusa aquesta pregunta. De nou: transfòbia.
Un cop diagnosticat el problema, trobem solucions. Tothom té un punt de transfòbia, com de racisme, perquè vivim en una societat trànsfoba i racista. Reconèixer-ho ens ajuda a millorar-la. El que fa especial el problema del PSC és la desconnexió total que té, tant l’aparell del partit com el feminisme que s’hi aixopluga, amb les dones trans. Només així s’entén per què proposa també legislació diferent per a les dones transgènere i les transsexuals, una distinció tan lluny de la realitat trans que costa d’entendre. Com si la discriminació i els drets humans només afectés a algunes!
Ho podem solucionar, PSC. El desconeixement es resol parlant directament i sense jerarquies. Si volem una societat construïda entre iguals, persones cis i trans, caldrà dialogar entre iguals. Hi ha molts àmbits de què parlar, perquè som trans arreu: a la feina, en família, al carrer i a les presons. I cal parlar des del respecte als drets i no des de la por, perquè són els drets, i no la por, la base de la nostra societat, oi? Partit dels Socialistes de Catalunya, és bo parlar. Parlem?
Judith Juanhuix és científica i activista trans.