Els pròxims líders de la humanitat
No valorem del tot els nostres genolls fins que deixen de funcionar. Amb l’ordre global passa el mateix: els seus avantatges només s’evidencien quan s’ensorra. I quan l’ordre s’ensorra, normalment els que pateixen més són els febles. Els líders mundials haurien de tenir present aquesta llei de la història de cara a la cimera de pau sobre Ucraïna que se celebrarà aquest dissabte a Suïssa. Si no es pot restablir la pau i es continuen desbaratant les regles de l’ordre internacional, els resultats seran catastròfics i tindran un efecte global.
Sempre que les regles internacionals deixen de tenir sentit, els països busquen seguretat en l’armament i les aliances militars. Tenint en compte els esdeveniments d’Ucraïna, ¿qui pot culpar Polònia de gairebé haver duplicat el seu exèrcit i el seu pressupost militar, Finlàndia d’haver entrat a l’OTAN o l’Aràbia Saudita de mirar d’establir un tractat de defensa amb els Estats Units?
Malauradament, l’augment dels pressupostos militars es fa a costa dels membres més febles de la societat, ja que els diners es deixen de dedicar a les escoles i els hospitals per invertir-los en tancs i míssils. Les aliances militars també tendeixen a augmentar la desigualtat. Els estats febles que queden fora del seu escut protector es converteixen en una presa fàcil. A mesura que els blocs militaritzats s’estenen per tot el món, les rutes comercials es debiliten i el comerç disminueix, cosa que afecta sobretot els pobres. I a mesura que augmenten les tensions entre els blocs militaritzats, creixen les possibilitats que una petita espurna en un racó remot del món encengui una conflagració global. Com que les aliances es basen en la credibilitat, fins i tot un conflicte menor en un lloc insignificant pot esdevenir un casus belli d’una tercera guerra mundial.
La humanitat ja ha vist de tot. Fa més de 2.000 anys Sunzi, Kautilya i Tucídides van exposar que, en un món sense llei, la recerca de la seguretat fa que tothom estigui menys segur. I experiències passades com la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda ens han ensenyat repetidament que en un conflicte global els que pateixen de manera desproporcionada són els més febles.
Durant la Segona Guerra Mundial, per exemple, un dels índexs de víctimes més alts va ser a les Índies Orientals Holandeses, l’actual Indonèsia. Quan el 1939 va esclatar la guerra a l’est d’Europa, semblava que estigués a anys llum dels arrossaires de Java, però els esdeveniments de Polònia van provocar una reacció en cadena que va matar entre 3,5 i 4 milions d’indonesis, principalment a causa de la fam i els treballs forçats imposats pels ocupants japonesos. Això va constituir el 5% de la població indonèsia, un nombre de víctimes més alt que el de molts dels principals països bel·ligerants, incloent-hi els Estats Units (0,3%), la Gran Bretanya (0,9%) i el Japó (3,9%). Vint anys més tard, Indonèsia va tornar a pagar un preu especialment elevat. Potser la Guerra Freda va ser freda a Berlín, però a Jakarta va ser un infern. Del 1965 al 1966, entre 500.000 i 1 milió d’indonesis van morir en massacres causades per les tensions entre els comunistes i els anticomunistes. La situació ara és potencialment pitjor que el 1939 o el 1965. No és només que una guerra nuclear posaria en perill centenars de milions de persones en països neutrals: la humanitat també s’enfronta a les amenaces crucials del canvi climàtic i la intel·ligència artificial (IA) descontrolada.
En la mesura que els pressupostos militars augmenten, els diners que podrien haver ajudat a resoldre l’escalfament global alimenten una carrera armamentística mundial. I en la mesura que s’intensifica la competència militar, s’evapora la bona voluntat necessària per arribar a acords sobre el canvi climàtic. L’augment de les tensions també frena les possibilitats d’establir acords per limitar una carrera armamentística impulsada per la IA. La guerra dels drons, en particular, avança ràpidament, i pot ser que ben aviat el món vegi eixams de drons totalment autònoms combatent al cel d’Ucraïna i matant milers de persones a terra. Arriben els robots assassins, però els éssers humans estan paralitzats per les seves discrepàncies. Si no s’aconsegueix la pau a Ucraïna aviat, és probable que tothom en pateixi les conseqüències, encara que visquis a milers de quilòmetres de Kíiv i creguis que la batalla no té res a veure amb tu.
Trencar el tabú més gran
Fer les paus no és mai fàcil. S’ha dit que els països entren a la guerra per la porta d’un estable, però l’única sortida és pel forat del cau d’un ratolí. Davant de reivindicacions i interessos conflictius, és difícil atribuir la culpa i arribar a un compromís raonable. No obstant això, malgrat ser una guerra en tota regla, la russa-ucraïnesa és excepcionalment senzilla.
Després del col·lapse de la Unió Soviètica el 1991, la independència i les fronteres d’Ucraïna van ser universalment reconegudes. El país es va sentir tan segur que va acceptar renunciar a l’arsenal nuclear que havia heretat de la Unió Soviètica, sense exigir que Rússia o altres potències fessin el mateix. A canvi, el 1994 Rússia (així com els Estats Units i la Gran Bretanya) van signar el Memoràndum de Budapest, en què es comprometien a “abstenir-se de l’amenaça o l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política” d’Ucraïna. Va ser un dels actes de desarmament unilateral més importants de la història. Als ucraïnesos, el 1994, quan la confiança en les regles i els acords internacionals era alta, canviar bombes nuclears per promeses de paper els va semblar una mesura sàvia.
Vint anys més tard, el 2014, va començar la guerra russa-ucraïnesa quan les forces russes van ocupar Crimea i van fomentar moviments separatistes a l’est d’Ucraïna. La guerra va anar evolucionant durant els vuit anys següents, fins que el febrer del 2022 Rússia va llançar una ofensiva amb l’objectiu de conquerir tot Ucraïna.
Rússia ha donat diverses excuses per justificar les seves accions, sobretot que s’anticipava a un atac occidental contra Rússia. Tanmateix, ni el 2014 ni el 2022 hi va haver cap amenaça imminent d’aquesta invasió armada. Parlar vagament sobre “l’imperialisme occidental” o el “cocacolonialisme cultural” pot servir per alimentar els debats a les torres de marfil, però no pot legitimar massacrar els habitants de Butxa o bombardejar Mariúpol fins a arrasar-la.
Durant la major part de la història, el terme imperialisme s’ha referit als casos en què un estat poderós com Roma, la Gran Bretanya o la Rússia tsarista va conquerir terres estrangeres i les va convertir en províncies. Gradualment, a partir del 1945, aquest tipus d’imperialisme va esdevenir un tabú. Tot i que a finals del segle XX i principis del XXI no ha deixat d’haver-hi guerres –amb conflictes horrorosos que encara continuen a Palestina i Israel, i al Sudan, Myanmar i altres llocs–, fins ara no hi ha hagut casos en què un país reconegut internacionalment hagi sigut esborrat del mapa a causa de l’annexió d’un conqueridor poderós. Quan l’Iraq va intentar fer-ho a Kuwait el 1990-91, una coalició internacional va restaurar la independència i la integritat territorial de Kuwait. I quan els Estats Units van envair l’Iraq l’any 2003, la qüestió no va ser mai annexionar-se el país ni cap part del territori.
Rússia ja s’ha annexionat no només Crimea, sinó també tots els territoris que els seus exèrcits ocupen actualment a Ucraïna. El president Vladímir Putin segueix el principi imperial que qualsevol territori conquerit per l’exèrcit rus és annexionat per l’estat rus. De fet, Rússia ha arribat a annexionar-se diverses regions que els seus exèrcits tenen intenció de conquerir, com les zones desocupades de les províncies de Kherson, Zaporíjia i Donetsk.
Putin no s’ha molestat a amagar les seves intencions imperials. Ha argumentat en repetides ocasions des d’almenys el 2005 que l’enfonsament de l’imperi soviètic va ser “la catàstrofe geopolítica més gran del segle”, i ha promès reconstruir aquest imperi. A més, ha argumentat que la nació ucraïnesa no existeix realment i que Rússia té un dret històric sobre tot el territori d’Ucraïna. Si es permet a Putin guanyar a Ucraïna, aquest tipus d’imperialisme tornarà a tot el món. Què impedirà llavors que Veneçuela, per exemple, conquereixi Guyana, o l’Iran conquereixi els Emirats Àrabs Units? Què impedirà que la mateixa Rússia conquereixi Estònia o el Kazakhstan? Cap frontera i cap estat podrien trobar seguretat en res que no fos armament i aliances. Si es trenca el tabú de les conquestes imperials, fins i tot els estats que van obtenir fa molt de temps el reconeixement internacional de la seva independència i les seves fronteres s’enfrontaran a un risc creixent de ser envaïts, i fins i tot de tornar-se a convertir en províncies imperials.
Aquest perill no passa per alt als observadors de les antigues colònies imperials. En un discurs del febrer del 2022, l’ambaixador de Kenya a l’ONU, Martin Kimani, va explicar que després del col·lapse dels imperis europeus els pobles acabats d’alliberar de l’Àfrica i altres zones van tractar les fronteres internacionals com una cosa sagrada, ja que entenien que l’alternativa era entrar en guerres interminables. Els països africans han heretat del passat imperial moltes fronteres potencialment en disputa, però, com va explicar el senyor Kimani, van acordar que es conformarien amb les fronteres que van heretar: "En lloc de formar països que miraven cap a la història amb una nostàlgia perillosa, nosaltres vam optar per esperar un gran destí que cap de tots els nostres pobles i nacions havia conegut mai”, va dir. En referència a l’intent de Putin de reconstruir l’imperi soviètic, Kimani va dir que, tot i que el col·lapse imperial normalment deixa molts anhels no satisfets, no s’han de perseguir mai per mitjà de la força. “Hem de completar la nostra recuperació a partir de les brases dels imperis morts de tal manera que no ens tornem a enfonsar en noves formes de dominació i opressió”.
Tal com va insinuar Kimani, la força impulsora de la invasió russa d’Ucraïna és la nostàlgia imperial. Les demandes territorials de Rússia a Ucraïna no tenen cap base en el dret internacional. Per descomptat, com tots els països, Rússia té preocupacions legítimes sobre seguretat, i qualsevol acord de pau les ha de tenir en compte. Durant el segle passat, Rússia ha patit repetides invasions que han costat la vida a molts milions de ciutadans. Els russos mereixen sentir-se segurs i respectats. Però cap problema de seguretat rus pot justificar la destrucció de la nació ucraïnesa. Tampoc ens ha de fer oblidar que Ucraïna també té preocupacions legítimes sobre seguretat. Tenint en compte els esdeveniments de l’última dècada, Ucraïna necessita clarament garanties contra una futura agressió russa més sòlides que el Memoràndum de Budapest o els Acords de Minsk del 2014-15.
Els imperis sempre s’han justificat prioritzant les seves pròpies preocupacions sobre seguretat, però com més grans es feien, més preocupacions sobre seguretat adquirien. L’antiga Roma es va embarcar per primera vegada en el seu projecte imperial a causa de problemes de seguretat al centre d’Itàlia, i finalment es va trobar entaulant guerres brutals a milers de quilòmetres d’Itàlia a causa dels seus problemes de seguretat al Danubi i l’Eufrates. Si les preocupacions sobre la seguretat de Rússia es reconeixen com una base legítima per fer conquestes al Dniéper, aviat també es podran utilitzar per justificar conquestes al Danubi i l’Eufrates.
Per prevenir una nova era de l’imperialisme, cal un lideratge des de moltes direccions. La cimera de pau d’Ucraïna de dissabte pot oferir l’escenari per fer dos passos especialment importants. En primer lloc, els països europeus, alguns dels quals podrien ser els pròxims objectius de l’imperialisme rus, haurien de comprometre’s fermament a donar suport a Ucraïna, duri el que duri la guerra. Mentre Rússia intensifica la seva campanya per destruir les infraestructures energètiques d’Ucraïna, per exemple, Europa hauria de garantir el subministrament d’energia d’Ucraïna des de les centrals elèctriques dels països de l’OTAN. I passi el que passi a les eleccions americanes del novembre, Europa s’ha de comprometre a proporcionar a Ucraïna els diners i les armes que necessita per continuar protegint-se. Donades les tendències aïllacionistes del Partit Republicà i d’altres sectors de la societat nord-americana, Europa no pot confiar que els Estats Units portin el pes d’aquesta ajuda.
Aquests compromisos són l’únic que convencerà Rússia de negociar la pau de debò. Rússia té molt a perdre en una guerra prolongada. Cada mes que la guerra s’allarga el somni del senyor Putin de fer del seu país una gran potència es desdibuixa, perquè l’hostilitat d’Ucraïna envers Rússia s’aprofundeix, la dependència de Rússia d’altres potències augmenta i Rússia queda més endarrerida en les carreres tecnològiques clau. La prolongació de la guerra amenaça amb convertir Rússia en un vassall de la Xina. Tanmateix, si Putin creu que els europeus s’estan cansant de donar suport a Ucraïna intentarà guanyar temps amb l’esperança de conquerir finalment el país. Només quan s’evidenciï que Europa es compromet a llarg termini podran començar les converses de pau serioses.
El segon pas important és un lideratge més fort dels països no europeus. Potències emergents com el Brasil, l’Índia, Indonèsia i Kenya sovint critiquen les potències occidentals pels crims imperialistes passats i per la incompetència i el favoritisme actuals. Efectivament, hi ha molt a criticar. Però és millor ocupar el centre de l’escenari i liderar que quedar-se al marge i refugiar-se en els retrets per fugir d’estudi. Les potències no occidentals haurien d’actuar per protegir l’ordre internacional no pas per complaure un Occident en decadència, sinó per al seu propi benefici. Això requerirà que potències com el Brasil i l’Índia inverteixin capital polític, assumeixin riscos i, si tota la resta falla, prenguin partit en defensa de les normes internacionals. Això no serà barat, però el preu de no fer res serà molt més alt.
El setembre del 2022 el primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, li va dir a Putin que “l’era d’avui no és l’era de la guerra”. Quan el senyor Modi va recordar més tard la seva conversa, va afegir que l’època actual “és de diàleg i diplomàcia": "I tots hem de fer el possible per aturar el vessament de sang i el patiment humà”. Han passat molts mesos des que el senyor Modi va expressar aquests sentiments. Tret que els líders mundials prenguin mesures dràstiques, sembla que l’era del diàleg s’acabarà i arribarà una nova era de guerra inacabable. Per tant, els líders d’arreu del món haurien de treballar junts per trobar un final just i durador a la guerra. Assegurar la pau a Ucraïna posicionaria aquests líders com a artífexs globals capaços de resoldre altres conflictes, fer front al canvi climàtic i a la IA descontrolada i guiar la humanitat en el turbulent segle XXI.
Copyright The Economist