Del Pròxim Orient. L’angoixa i la idea (1936)

Crònica del poeta, periodista i diplomàtic Josep Carner (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970) apareguda a La Publicitat (26-VI-1936) en el mes de juny de fa vuitanta-vuit anys. Al Pròxim Orient ja hi havia mals auguris. Es covaven conflictes que van créixer i que encara són ben lluny d’apaivagar-se. Carner compatibilitzava la seva condició de cònsol de la República Espanyola a Beirut amb la de corresponsal de premsa.

George Eliot ha expressat, en un mot ben elegant, una vella experiència humana: les nostres paraules tenen ales, però no volen pas del cantó que hauríem volgut. Em fa recordar aqueix mot una particularitat de l'actual moviment palestí. El "fellah" o conreador de la Terra Santa, que el coronel Lawrence tractava de botós, estúpid i sòrdid –anem a dir que per a ell el jueu alemany establert a Palestina era "més intractable encara que no pas els jueus de l'era romana, incapaç de suportar el contacte amb qui no fos del seu llinatge, l’element més foraster i menys caritatiu de la població siriana"–, sembla no haver-se beneficiat considerablement de la prosperitat del país. El guany de les vendes de terra ha anat sobretot a alguns particulars, no pas a la massa dels camperols. A Jerusalem corre que el major nombre dels venedors ni tan solament resideixen a Palestina. Sembla que els més serien habitants del Líban. El “fellah” abans conreava un tros de poc rendiment; i el propietari (altrament robat: era clàssic) no demanava pas gaire perquè la terra li havia costat poc o no gens, gràcies a l'arbitrarietat del soldà o dels governadors, o a qualsevol maniobra tèrbola. Daüd Amman, al qual devem aquestes clarícies, afegeix que l’absentisme del propietari facilitava encara a la desaprensió del “fellah” de vivotejar amb les seves tasques primitives. Però aquest es troba avui amb una doble dificultat: d'una part, el bandegen de la terra comprada per establir-hi colonitzadors sionistes; de l'altra, àdhuc allà on pot romandre, es veu obligat a mètodes de conreu intensiu, que topen amb la seva tradició secular i el deixen de moment desemparat. Aquests mals haurien anat alleujant-se amb temps i traça, i ja el Govern palestí havia començat de comprar terres on establia els "fellahin" desproveïts. Però çò que és més greu és l'efecte inesperat d'un corrent ideològic introduït sense les precaucions que haurien estat del cas. Vingué a Palestina amb els immigrants jueus de la postguerra [la del 1914] una tirada al comunisme agrari, que sembla actualment haver evolucionat, pres una tònica més burgesa i sobretot nacionalista. Els "fellahin" àrabs de Palestina, com tan sovint ha passat a la història, reberen de retop influència de la ideologia de llurs adversaris. Una angoixa és muda quan li manca una transposició o altra a la teoria; però bell punt es compta amb la teoria no es farà esperar anys i panys el mot d'ordre. Avui la bellugadissa dels petits "fellahin" de Palestina arrossega fins i tot els àrabs poderosos que si no hagués estat per aquella mena de contagis no haurien pas reaccionat amb tanta de decisió contra el sionisme, i, ben segur, haurien continuat venent i s'haurien instal·lat, no pas sense goig de llur cor, a la Síria o bé a l'Egipte.