La ciutadania francesa ha donat una bona lliçó a la classe política, que no es vol donar per assabentada. Amb un vot massiu va derrotar l'extrema dreta que havia guanyat als altres partits una setmana abans. I, tanmateix, els polítics han tornat als seus vicis estructurals: la incapacitat d’entendre’s per concretar la reacció dels electors. Començant pel front d’esquerres on el renascut Partit Socialista i la impenitent França Insubmisa són incapaços de compartir un candidat a primer ministre. És amb comportaments d’aquesta mena que el desprestigi de la política creix en perjudici de la democràcia, la gent els veu com uns aprofitats a costa dels ciutadans i en l’exasperació l’autoritarisme troba terreny adobat. Els ciutadans donen un missatge clar i els polítics segueixen amb les miserables picabaralles gremials. Conseqüència: una part de la ciutadania fa confiança a la demagògia sense escrúpols de l’extrema dreta. I així triomfen personatges com Trump, que guanyen les batalles del desvergonyiment perquè el porten incorporat.
És evident que la dinàmica del poder és binària: jo pujo i tu te’n vas, que l’accés al govern està determinat pel principi de la meitat més u dels vots que marca una dinàmica de confrontació simple: els bons i els dolents. Però aquest simplisme degrada la democràcia, cínicament assumida com una lluita en què val tot, sense distinció entre la veritat i la mentida.
Quan Feijóo contesta l'imprecís projecte de regulació de la premsa de Sánchez amb una cataracta d'acusacions contra la seva esposa, sense cap voluntat de distingir el que és vertader del que és fals, només jugant a qui la diu més grossa, no fa res més que contribuir a allò que crítica: l’ús barroer de les institucions. La política necessita confiança, no ridícules apostes d’impacte. Sánchez va deixar tocada la seva reputació amb els cinc dies de retir familiar quan va veure que s’anava a convertir la seva dona en carn de batalla. De fet, va entrar en el joc dels adversaris, alimentant l’espectacle. Reduir la política a la destrucció de l’altre és una frivolitat que sovint deixa nus als que ho practiquen. Com quan Feijóo, després d’una de les seves andanades, es queixa a Abascal de no voler-lo ajudar a tombar el govern. Pels seus socis els coneixereu. Aquesta dialèctica de l’amic i l’enemic contamina tot el sistema: també la justícia que acaba fent emergir la seva pròpia politització. I diguem-ho tot, certa premsa hi ajuda.
Aquests saraus no fan més que augmentar el desprestigi d’uns i altres, i obren així la via als autoritarismes que capitalitzen el ressentiment, un vector profundament antidemocràtic. Quan els ciutadans donen una lliçó, com ara a França, i els polítics fan com si no anés amb ells, el pròxim cop, què?
