Provocacions benpensants
Fa riure per sota el nas sentir tots aquests discursos que pretenen ser trencadors, disruptius, distòpics, provocadors, objecte de persecució, si no revolucionaris i tot, i que de fet ja formen part del pensament hegemònic, políticament correcte, i que s’han instal·lat al poder polític i governen tota mena d’institucions. Fa riure pel ridícul de voler presentar com a subversiu allò que ja constitueix el codi normatiu dominant en una societat que es pensa que ja ve de tornada de quasi tot. Sí: la subversió retòrica és avui dia la base de la veritable ideologia benpensant, i per això dibuixa una revolució innòcua, per molt que empri un llenguatge irreverent i aparentment agressiu.
ÉS CERT, també s’ha de dir, que una cosa és el discurs ideològic hegemònic i políticament correcte, el que fa bo de sentir, el que es pot sostenir en públic sense ser mal vist, i una altra cosa és l’estructura social i les pràctiques quotidianes. No ens hauria de sorprendre una cosa tan antiga com que públicament es digui una cosa i que després en passi una altra. Però la relació sempre havia estat que se simulava una conducta dòcil amb les normes socials, i secretament es transgredien. Ara la lògica social és més perversa: se simula una voluntat transgressora, i a la pràctica som uns xaiets.
EL QUE DIC és especialment cert, amb poques excepcions, en l’àmbit cultural i polític que es considera a si mateix superempoderat. Cada vegada que s’entrevista un nou gestor cultural, es veu obligat a dir que posarà de cap per avall la institució que ha de dirigir. Cada vegada que un artista presenta la seva obra, per fer-la valuosa, n’ha de defensar el caràcter transgressor. Cada vegada que un polític progressista -és a dir, formalment el 85 per cent de l’actual Parlament- fa un discurs, ha d’anunciar transformacions socials radicals mentre s’oblida de dir què és allò que ja troba bé i pensa preservar.
EN AQUEST SENTIT, es pot entendre molt bé que a les enquestes sobre orientació ideològica la gran majoria de persones se situïn a l’esquerra, sabent com ara sabem que els dolents són la dreta. A la dreta s’hi situa un escàs 15 per cent, com al Parlament. Una altra cosa és que aquest electorat que s’autopercep d’esquerres prengui compromisos socials i personals en la línia d’allò que confessa. Si s’hagués de qualificar d’alguna manera la contradicció hauríem de parlar del predomini d’una esquerra conservadora. En política, els mecanismes de l’autoengany fan estralls tant en les consciències individuals com en les col·lectives.
ES DIRIA, doncs, que en el pla del discurs ideològic -dir-ne pensament seria una exageració- cada vegada més hi prevalen les regles del màrqueting consumista. És a dir, la novetat, el desafiament i la irreverència. Si d’un detergent a unes galetes, si d’un perfum a un medicament, no se’n pot dir que és nou, o no es presenta amb una imatge desafiant i un llenguatge irreverent, és que no val res. I no se us acudeixi demanar que un professional dels mitjans de comunicació sigui curós a l’hora d’emprar un català correcte i sense grolleries perquè sereu acusat d’elitisme excloent. Fins i tot Disney, en un altre temps tan conservadora, ara pot estar al darrere de la cançó Good to be bad del film Descendants 3 del seu canal.
EN DEFINITIVA, el grau de confusió ideològica i d’inconsistència pràctica, si haguéssim d’atendre als patrons clàssics, és sideral. Una confusió que per analitzar-la bé caldria recórrer a la perspicàcia semiològica d’un Roland Barthes (1915-1980). Estic convençut que als seus articles recollits a Mitologies -amb un excel·lent pròleg de Xavier Antich en la versió catalana (Àtic dels Llibres, 2017)-, Barthes n’hi hauria afegit un sobre el tatuatge com a mite actual. Em refereixo a l’èxit del tatuatge com a expressió genuïna i paradoxal d’aquesta contradicció flagrant entre viure en un món convuls i voler portar a la pell una marca fixa i inesborrable.