Contra el provincianisme: model Barcelona
1. El passat. Ja fa temps que pren volada a Barcelona un cert provincianisme cosmopolita que considera que qualsevol projecte és bo si ve de fora. Sempre amb el nombre de visitants com a criteri principal d’avaluació. Oblidem així que si la gent ha vingut massivament ha estat per la capacitat de Barcelona de visualitzar la seva condició de ciutat de proporcions humanes, actualitzant-la a partir del que Julien Gracq en diria la seva forma: el pla Cerdà.
Va ser Frédéric Edelmann a Le Monde qui en el seu moment va donar marca a la transformació de la ciutat dels anys 80, amb l’etiqueta “model Barcelona”. I em va comentar diverses vegades que el que més li havia impressionat era com la gent feia seva la moguda. És un petit mite? És un encert de comunicació? O és alguna cosa més? Jo crec que va ser la transformació oportuna, amb els Jocs com a coartada, que els ciutadans reclamaven després del caos de l’època desarrollista. El model Barcelona es podria definir de moltes maneres però jo voldria assenyalar tres característiques: l’ambició, el consens social i l’espai públic. Però tot s’acaba: anys més tard, amb motiu d’un aniversari dels Jocs, li vaig sentir dir a Maragall: “Feu alguna cosa, que del passat ja no se’n viu”.
2. El futur. Què toca ara? Fer de la ciutat de proporcions humanes un model de ciutat sostenible per a tothom. I, paradoxalment, la suspensió d'activitat generada per la pandèmia hi pot haver ajudat una mica. L’alcaldessa Colau, l’Ajuntament de Barcelona, ha pres algunes iniciatives que de mica en mica van fent forat, van trobant el suport de la ciutadania. Però no ho fa fàcil la resistència de determinats sectors de les elits barcelonines, amb poder econòmic i mediàtic, que no poden reprimir un cert menyspreu de classe i no suporten el que haurien de celebrar: que persones provinents de les mobilitzacions socials s’incorporin a les institucions i assumeixin les responsabilitats polítiques amb tota normalitat. Això, més la foscor d’aquests temps de pandèmia, fa que el nou model es posi en marxa amb una certa timidesa. I que no sempre se sàpiga donar relleu a les coses que es fan i ampliar les complicitats que, en part, s’estan guanyant al carrer.
És cert que la crisi política derivada del procés sobiranista no facilita la feina, malgrat que afortunadament alguns sectors de l’independentisme han entès que hi ha camí per fer a Barcelona. En tot cas, hi ha una gran oportunitat de renovar el model que no s’hauria de deixar perdre, sempre sobre la base de donar centralitat a l’espai públic, d’implicar al màxim els agents econòmics i socials i de rellançar les institucions culturals amb voluntat de model i no de còpia, ara que s’ha complert un llarg cicle després de la renovació dels anys 90.
3. L’autoestima. Tan atractiu i urgent és per a mi el rellançament de la ciutat que sap greu que es perdin energies amb debats com el de l’Hermitage, que només porten confusió i desmoralització. I més quan els seus promotors no enganyen: Mikhaïl Piotrovski, director del museu de Sant Petersburg, va deixar ben clara la seva estratègia: “Un sistema molt mòbil, flexible, no constant, que pot canviar d’òrbita com els satèl·lits”, “En alguns llocs hi hem estat set anys i hem hagut de tancar per falta de recursos”.
L’autoestima no es compra als mercats, ni es guanya entregant-se a qui ve de cacera i ja adverteix que en qualsevol moment pot marxar. Es conquereix desenvolupant les pròpies capacitats creatives. Si el Port ha adquirit compromisos que li fan difícil tirar endarrere, que ho digui, però ara, amb el Liceu com a bomber, intentar fabricar un patchwork cultural per salvar l’embolic em costa imaginar que pugui donar un projecte consistent.
Pensem en gran: s’han començat a fer coses interessants en l’espai públic, hi ha projectes potents a la ciutat que marquen camins. El triangle del benestar –cultura, salut, sostenibilitat– és la base de la ciutat de proporcions humanes: el model Barcelona. El cosmopolitisme està en situar la ciutat al món. Portar franquícies sense projecte cultural per la reputació de la marca d’origen és pur provincianisme.
Josep Ramoneda és filòsof