Província

L'etimologia llatina és prou desvergonyida per deixar-ho clar:pro vincerevol dir allò que s'obté per victòria i s'organitza en profit del vencedor. En origen, era el territori conquistat per l'antiga Roma fora d'Itàlia que es posava en mans d'un governador. La primera, i d'aquí ve el seu nom, era l'actual Provença.

En la seva gènesi hi havia la voluntat d'un poder central d'assimilar un territori que ha fet seu per les armes, de convertir el que és divers en clònic respectant només, i perquè no sigui dit, certes peculiaritats folklòriques.

Per això necessita límits fàcils de defensar encara que trinxin el teixit humà que havia conformat la geografia. I el riu passa de camí que vertebra a frontera alhora que les altes serralades esdevenen muralles.

En un sentit més ampli i cultural, s'entén perprovínciatot el que queda lluny de la capital i la seva àrea d'influència i, per tant, es considera mancat del refinament i la sofisticació propis d'una metròpoli.

És mare de dos termes que no hem de confondre:provincianismeiprovincialisme. El primer deriva deprovinciài arrossega els prejudicis que associenprovínciaa falta de grandesa. Un sentit que, per cert, el DIEC2 no recull en la seva curiosa política d'eliminar les accepcions que li fan ràbia.

El segon, en canvi, té el sentit paradoxal d'afirmar-se contra el centralisme i va ser un dels noms que va rebre a principis del XIX el moviment que pretenia recuperar la consciència identitària dels Països Catalans.