El mestre de pel·lícula de Hollywood –com el Robin Williams d’El club dels poetes morts o la Michelle Pfeiffer de Ments perilloses– no es correspon massa amb la realitat. Les grans obres cinematogràfiques ens mostren com un heroi el professor solitari, i ens expliquen l’èxit o el fracàs de l’alumnat depenent dels trets personals, les habilitats o la vocació d’un únic docent. El problema amb aquestes pel·lícules, tanmateix, és que mentre els personatges principals tenen molts èxits amb els seus alumnes gràcies a la seva creativitat i compromís, veiem com els de les aules contigües –i fins i tot l’escola sencera– sovint trontollen, caminen cap al fracàs i molt poques vegades es beneficien de la brillantor que tenen a l’aula del costat. No és estrany que aquesta visió sorgeixi en un món de culte a històries d’herois valents i de superació personal.
El món real d’avui a l’escola és molt lluny del de la gran pantalla. No necessitem protagonistes, ni tampoc herois. Calen professionals que reconeguin les seves febleses, disposats a compartir dificultats i també a ser generosos a l’hora de sumar competències amb els col·legues per abordar i respondre de la millor manera possible a les necessitats dels alumnes. La col·laboració entre els docents no és una opció sinó una necessitat. Les escoles viuen en un entorn canviant i d’incertesa. Els alumnes d’avui no són els mateixos d’abans de la pandèmia, augmenten els problemes de violència, pobresa i salut mental, i mentre ens preguntem com regular l’ús de les pantalles o com fer front a la irrupció del ChatGPT, sabem que ens espera a la cantonada el proper gran desafiament. La complexitat obliga a gestionar diàriament la incertesa i desenvolupar noves competències, tot treballant des de la col·laboració, el treball en comú i el lideratge compartit.
És qüestió d’aprenentatge. Perquè no només els alumnes han d’aprendre a l’escola sinó que ser mestre avui significa ser un professional en aprenentatge permanent, i el millor aprenentatge es dona de forma cooperativa. Els grans beneficiaris d’aquesta cultura de centre basada en la col·laboració són els alumnes, perquè existeix una correlació positiva entre el rendiment dels estudiants i el sentit de comunitat professional dels professors.
Els darrers vint-i-cinc anys, el concepte de l'escola com a “organització que aprèn” ha aconseguit inspirar els cors i les ments d'un nombre cada vegada més gran d’acadèmics, educadors i responsables de polítiques de tot el món. Més recentment –i amb una força considerable– ha emergit un corrent internacional de reformes educatives alineades amb una concepció del sistema educatiu com a sistema que aprèn. Un sistema educatiu que aprèn és capaç d'adaptar-se i evolucionar tot aprenent de les seves experiències. Un dels trets principals és l’avaluació per a la millora: recollir dades, diagnosticar, valorar, aprendre i prendre decisions estratègiques que condueixin als resultats desitjats. Tot distingint clarament i establint sistemes d’avaluació en tots els nivells: a nivell de l’alumnat, del professorat, del centre, dels programes i de les polítiques educatives. Avaluació per retre comptes però sobretot per millorar el rendiment de l’alumnat.
S’ha dit que a Catalunya enguany fem massa proves. Ara bé, les proves que fem haurien de tenir objectius clars i diferenciats i sempre la finalitat última de millorar. Mai les avaluacions no haurien de servir per penalitzar les direccions o per generar competició entre centres. Això només genera que els docents entrenin l’alumnat per a l’examen. Les proves de competències bàsiques externes de final d’etapa que es fan a 6è de primària o 4rt d’ESO haurien de servir per auditar el sistema, autoregular-se, analitzar tendències i fer millores. Però no són en cap cas proves de nivell, perquè no són certificadores. Per avaluar el sistema seria suficient fer l’avaluació d’una mostra representativa. Les altres proves que en diem “diagnòstiques” tenen un caràcter formatiu i intern, es fan a 4t de primària i 2n d’ESO, són censals i són noves a partir de la LOMLOE, permeten saber on som i dissenyar plans de millora. El sentit d’aquestes proves hauria de ser sempre el de reforçar els centres. Com es pot a nivell de sistema donar suport i animar totes les escoles a tenir èxit? El més important com a país és avançar cap a una agència d’avaluació independent que depengui de professionals i experts ben preparats, els millors. I és que en recerca i avaluació en educació, tot i que s’han fet passos, a Catalunya ens queda molt de camí a fer fins a assolir un sistema que no depengui dels polítics i el calendari electoral. És essencial tenir una avaluació independent per desenvolupar capacitats i noves pedagogies per respondre als grans desafiaments que haurem d'afrontar. Per què fem proves d’avaluació a les escoles? Una avaluació independent a les escoles serveix per millorar els resultats de tots: els del sistema educatiu i els de les polítiques, les direccions, els professors i els alumnes.
