Aquesta del títol és la consigna que li convé adoptar a l’independentisme català d’ara endavant, si realment els partits que el representen no volen acabar de desinflar-se. El Baròmetre del CEO fa temps que indica, a cada onada, que l'independentisme ho és de cada vegada menys, fins al punt que, en els resultats fets públics la setmana passada, el PSC hi queda com a primera força, a molta distància d’ERC i encara més de Junts, en unes eleccions al Parlament de Catalunya que, com a molt, se celebraran d’aquí a un any i mig.
L’independentisme català ha perdut la iniciativa, certament, però no perquè ara hagi acordat una amnistia amb el PSOE de Pedro Sánchez, sinó a conseqüència d’haver dedicat sis anys a una lluita per l’hegemonia dins el propi espai polític que ha degenerat en una guerra permanent de partits, corrents interns, faccions, grups i, fins i tot (o sobretot). persones. Les divisions entre lliristes i nosurrenderistes, entre irredempts i rendits, entre pragmàtics i hiperventilats, entre idealistes de l’alliberament i gestors del mentrestant, i els llargs, espessos i verrimosos intercanvis d’insults entre dirigents i seguidors (és trist ser dirigent, però encara més trist és ser seguidor) poden ser entretingudes i serveixen per donar fuel a quatre tertulians i a quatre escriptorets, però tenen l’inconvenient de no tenir cap relació amb la realitat. I de ser, per tant, no tan sols perfectament improductives, sinó també contraproduents.
La guerra bruta judicial (que cerca tombar el govern d’Espanya i criminalitzar l’independentisme, per aquest ordre) s’arrossega de les legislatures anteriors i continuarà en aquesta, fins a la darrera resolució del darrer magistrat alineat amb la dreta nacionalista. La dreta ultranacionalista de PP i Vox representa una amenaça real. La situació política i institucional que la suma d’aquests dos partits ha generat en poc temps al País Valencià i a les Illes Balears és agònica, i ens recorda que seguim tenint pendent l'articulació de les terres de parla catalana, o dels Països Catalans, o com en vulguem dir (Ximo Puig i Francina Armengol van fer passes en aquesta direcció, tan tímides com es vulguin però passes, en contraposició amb la mirada absorta en el propi melic de l’independentisme català). Sumar, comuns i PSOE són interlocutors i cal entendre-s’hi, no demonitzar-los. L’amnistia ha de ser aprovada i implementada al més aviat possible, i Puigdemont ha de protagonitzar un retorn a Catalunya que no sigui carregat de pompa i grandiloqüència sinó que generi energies aprofitables. L’antipolítica és el diable i cal evitar-la per tots els mitjans.
Tots els punts del paràgraf anterior són evidències a partir de les quals es pot fer feina. Fer feina i defugir el ploricó i la supèrbia, els laments dels apallissats i les flatulències dels milhomes i les mildones, que són diferents aspectes i expressions del victimisme. Desconec si el que cal és canviar estratègies, tàctiques o persones, però segur que cal arraconar inèrcies, vicis i paràsits.
