Prou de rescats sense condicions

La crisi provocada pel covid-19 és una oportunitat única per repensar el paper de l’estat, en particular la seva relació amb l’empresa. La suposició que el govern és una càrrega per a l’economia de mercat ha quedat desacreditada.

Afortunadament, la inversió pública ha augmentat. Els EUA han adoptat un paquet de 3 bilions de dòlars, la Unió Europea ha introduït un pla de recuperació de 750.000 milions d’euros, i el Japó, un bilió de dòlars addicional d’ajuda a les llars i les empreses. Però amb els diners no n’hi ha prou. Els governs també han de restaurar la capacitat de dissenyar, implementar i fer complir condicions als receptors de les inversions, perquè el sector privat fomenti un creixement inclusiu i sostenible.

El suport del govern a les empreses adopta diverses formes, incloent-hi ajuts directes en efectiu, reduccions d’impostos i préstecs emesos en condicions favorables o garanties governamentals, sense oblidar el paper expansiu dels bancs centrals, que han adquirit bons corporatius a gran escala. Aquesta ajuda hauria d’anar acompanyada de restriccions; per exemple, cal exigir a les empreses que adoptin objectius de reducció d’emissions i que tractin dignament els seus empleats (en termes de salari i de condicions de treball). Per sort, fins i tot la comunitat empresarial està redescobrint els mèrits de l’ajuda condicional (a través de les pàgines del Financial Times ), i aquesta forma d’intervenció estatal ha deixat de ser tabú.

I hi ha alguns exemples bons. Tant Dinamarca com França deneguen ajuda estatal a qualsevol empresa domiciliada en un paradís fiscal declarat per la UE i impedeixen als grans receptors dels ajuts pagar dividends o recomprar les seves pròpies accions fins al 2021. Igualment, als Estats Units la senadora Elizabeth Warren ha demanat unes estrictes condicions de rescat, incloent-hi uns salaris mínims més alts, la representació dels treballadors en els consells corporatius i unes restriccions duradores respecte als dividends, la recompra d’accions i les bonificacions als executius. I al Regne Unit, el Banc d’Anglaterra (BOE, en les sigles en anglès) ha pressionat perquè hi hagi una moratòria temporal dels dividends i les recompres.

Lluny de ser dirigistes, aquestes condicions ajuden a orientar els recursos financers de manera estratègica i a garantir que es reinverteixin productivament en lloc de ser capturats per interessos restringits o especulatius. La importància d’aquesta gestió és especialment gran en la mesura que molts dels sectors que necessiten més aquests rescats són també els més estratègics econòmicament, com el de les aerolínies i el dels automòbils. Àustria, per exemple, ha condicionat els rescats de la indústria aèria a l’adopció d’objectius climàtics. França també ha introduït objectius de cinc anys per reduir les emissions de diòxid de carboni.

De la mateixa manera, molts països no es poden permetre perdre la seva indústria automobilística i estan veient els rescats com una oportunitat per impulsar l’avenç cap a la descarbonització del sector. El govern francès, tot i que concedeix préstecs al sector per un import de 8.000 milions d’euros, exigeix que produeixi més d’un milió de cotxes d’energia neta el 2025. A més, després d’haver rebut 5.000 milions d’euros, Renault ha de mantenir obertes dues plantes franceses clau i contribuir a un projecte franco-alemany de producció de bateries elèctriques. Com a principal accionista de Renault, el govern francès podrà fer complir aquestes condicions tant des de fora com des de dins de la companyia.

En alguns casos, els governs han anat més enllà de la imposició de condicions i han alterat els models de propietat. Alemanya i França estan adquirint o augmentant (respectivament) la participació estatal en el capital de companyies aèries, basant-se en la necessitat de salvaguardar la infraestructura estratègica nacional.

Però també hi ha exemples negatius. A Itàlia, el rescat de la indústria automobilística ha tingut un paper diferent que a França. El grup Fiat-Chrysler (FCA) ha convençut el govern italià, que històricament ha proporcionat grans subvencions a Fiat, perquè concedeixi a la seva filial FCA Italy un préstec garantit de 6.300 milions d’euros sense imposar-li unes condicions que pugui fer complir. Es preveu que FCA Italy es fusioni amb el grup francès PSA a finals d’aquest any, i la mateix FCA ja no és una companyia italiana. Nascuda el 2014 a partir de la fusió de Fiat i Chrysler, té el domicili als Països Baixos i la seu financera a Londres. Per acabar-ho d’adobar, la companyia té un historial negatiu pel que fa al compliment dels seus compromisos d’inversió a Itàlia.

En altres casos negatius, hi ha hagut grans empreses i sectors que han aprofitat el seu poder de negociació com a monopolis o dominadors del mercat per lluitar contra la imposició de condicions o que han abusat del suport dels bancs centrals, que acostumen a imposar menys o nul·les condicions. Per exemple, al Regne Unit EasyJet va poder accedir a una liquiditat de 600 milions de lliures, provinents del BOE, malgrat haver pagat 174 milions de lliures en dividends un mes abans. I als Estats Units, la decisió de la Reserva Federal de començar a comprar bons de més risc i altament profitosos ha alimentat les pors de riscos morals. Entre els que estan en posició de beneficiar-se’n hi ha productors nord-americans de petroli d’esquist, que ja tenien molts avantatges i eren en general poc rendibles abans que arribés la pandèmia.

Lluny de ser un pas cap al control estatal de l’economia, s’ha demostrat que els rescats amb condicions són una eina eficaç perquè les forces productives vagin dirigides cap a objectius estratègics i àmpliament compartits. Quan es dissenyen o s’implementen de manera incorrecta, o quan s’eviten del tot, poden limitar la capacitat productiva i permetre que els especuladors i els privilegiats obtinguin més riquesa. Però, ben gestionats, poden alinear el funcionament de les companyies amb les necessitats de la societat, de manera que garanteixen un creixement sostenible i una relació més bona entre treballadors i empreses. Si no volem que la crisi no serveixi de res, això ha de formar part del llegat del covid-19.

És coautor d’aquest article Antonio Andreoni, professor d’economia industrial i cap de recerca al University College Londres

Copyright Project Syndicate