Donald Trump ha guanyat les últimes eleccions dels Estats Units amb una promesa estrella: la deportació massiva d’immigrants indocumentats. Segons dades oficials del departament de Seguretat Nacional i estimacions del think thank nord-americà Pew Research Center, es calcula que hi ha prop d’11 milions de persones sense documentació al país. Per fer efectiva la seva promesa electoral, Trump haurà de tenir en compte tres qüestions importants: el marc legal existent, l’operativa necessària per portar a terme aquest ingent volum de deportacions i els costos econòmics i polítics que es poden derivar de l’aplicació d’una mesura com aquesta.
Un debat similar té lloc en paral·lel a Itàlia. La presidenta Giorgia Meloni ha plantejat també deportar persones immigrants fora de la Unió Europea, en concret a Albània. Això sí, diverses dificultats legals i operatives han demostrat la poca viabilitat de la proposta, tot i que aquest fet no ha impossibilitat que el seu discurs s’escoli per les institucions de la Unió Europea. Els discursos de Meloni han fet forat i avancen pel Vell Continent, que no és precisament nou pel que fa a aquestes pràctiques: el passat i el present ens en donen diversos exemples, com és el cas de Turquia, amb immigrants deportats a països en conflicte com Síria o Afganistan.
Mentrestant, Espanya no és aliena a l’arribada de persones immigrants a les seves fronteres: entre l’1 de gener i el 30 de novembre de 2024, 56.976 persones han arribat al país per via marítima i terrestre, segons dades del Ministeri d’Interior. I la distribució dels menors no acompanyats arribats a les Illes Canàries entre les comunitats autònomes segueix sobre la taula, en un context no absent de tensions polítiques.
El proper 18 de desembre és el Dia Internacional de les Persones Migrants, una data establerta l’any 2000 per les Nacions Unides per reflexionar sobre el fet migratori i la contribució de les persones migrants a les societats. Han passat els anys i les xifres han variat, però segueixen demostrant un fet incontestable: les migracions no són un fet conjuntural, sinó un fenomen estructural. Han existit sempre i seguiran existint mentre hi hagi motius econòmics, polítics, socials o culturals per migrar. El canvi climàtic, per exemple, és avui causa de desplaçament de milions de persones arreu del planeta.
En el debat públic les migracions passen de ser una oportunitat a un problema, o al revés, segons la força política que en parli. És evident que l'ús partidista d’aquest tema no ajuda a la reflexió. Les migracions tenen lloc en un context sociopolític, econòmic i cultural determinat, i el fenomen migratori no és bo o dolent per ell mateix, sinó que depèn d’aquest context i es dona amb unes condicions que cal gestionar. Les persones no són lladres o delinqüents segons el seu origen, ni tampoc són útils o inútils segons la seva contribució al pagament de les pensions o a la natalitat d'un país. Aquesta dualitat en el plantejament de la qüestió no ajuda quan el debat està totalment segrestat per partits de l'extrema dreta.
Propostes com les de Trump o Meloni posen en qüestió l’estat de dret sense aportar solucions reals a les problemàtiques existents. Cal abordar les migracions, entenent-les en tota la seva complexitat i avançant des d'una perspectiva de drets humans.
