Apuntava l’altre dia Salvador Cardús que l’objectiu final d’un diàleg civilitzat amb l’Estat no pot ser la independència. I jo afegiria que tampoc pot ser un referèndum que es limiti a preguntar als catalans si volen la independència i que comprometi l’Estat a facilitar-la en cas de victòria del sí. És gairebé una obvietat: el desenllaç d’una negociació que enfronta objectius radicalment oposats i altament viscerals –convertir Catalunya en un estat i l’Estat en una nació– no pot ser mai el punt de partida d’una de les dues parts. La via del diàleg civilitzat només pot dur –en el millor dels casos– a un punt intermedi: a un reconeixement més explícit de Catalunya com a nació dins d’un estat que es reconeix plurinacional; i al consegüent augment d’autogovern, de sobirania, de la nació reconeguda.
Hi ha un independentisme que diu que això encara és més difícil que la independència. No entraré a discutir-ho, però sí que tinc clar que dir-ho és incompatible amb apostar per la via del diàleg. L’independentisme que hi aposta no pot ignorar –ho vulgui reconèixer o no– que el desenllaç del diàleg, en cas que prosperi, no serà la independència. Tret, esclar, que sigui un simulacre de diàleg: que l’únic que pretengui dialogant és demostrar que l’altra part no està disposada a fer-ho i, armat amb aquesta constatació, es carregui encara de més raons, “ampliï la base” i tingui més força per fer el salt no dialogat –unilateral– a la independència.
El Govern que estan a punt de formar ERC i Junts amb l’incert suport de la CUP difícilment anirà a l’una i serà eficient si, esvaint l’espessa boira que tapa aquestes evidències, no assoleix un mínim d’unitat estratègica. Alguns poden dir que l’estratègia consisteix, precisament, en fer veure el que no és. Faig veure que dialogo i no crec en el diàleg. Faig veure que soc unilateral però sempre m’aturo un pam abans de ser-ho. Faig veure que soc independentista però ja em conformaria amb un concert econòmic. No rebaixo mai els meus altíssims ideals però m’esmunyo de les responsabilitats concretes. Etc. Ningú és transparent perquè ningú vol ser titllat de “menys independentista”. Aquest joc del gallina, que ja ha tingut resultats desastrosos, no pot continuar. Entre altres coses perquè mentre s’hi juga es governa poc i malament i, amb l’actual crisi, governar al màxim és de vital importància. Caldria que ERC admetés que el millor desenllaç del diàleg no serà la independència, sinó més autogovern, i que el seu independentisme és només un horitzó: no un objectiu a mitjà termini. Caldria que Junts reconegués que les dretes i les esquerres existeixen, i deixés de brandar l’unilateralisme per dissimular que té una posició en aquest eix. Caldria que la CUP entengués que fer política passa per deixar de flotar en el món dels ideals i enfangar-se en el món del que és possible. I caldria que tots tres busquessin complicitats amb el sobiranisme entès en el sentit més ampli. Si l’independentisme no fa aquest exercici de transparència, realisme i responsabilitat –si no governa molt i bé–, malbaratarà una oportunitat històrica.
