Les eleccions a Catalunya han suposat un retrocés de l’independentisme. L’abstenció, d'un 42%, ha estat alta. La participació a Girona, Tarragona i Lleida ha estat un 2% més baixa –57%– que a Barcelona, 59%. Són les circumscripcions amb un vot més alt a Junts, 29%, i més baix al PSC, 23%. A Barcelona és el contrari: 19% Junts i 30% PSC. La conclusió és que l’abstenció s’ha concentrat on l’independentisme és més fort, i globalment ha estat alta. De 1984 a 2021, a les eleccions autonòmiques, l'abstenció va ser de mitjana del 37%, un 5% menys que el 2024.
Dues conclusions. No hi ha hagut globalment un transvasament de vots independentistes a partits unionistes, però sí una abstenció més elevada i una decepció dels votants independentistes amb els seus partits, Junts, ERC i la CUP. El PSC ha estat el partit refugi per a alguns ciutadans que votaven independentisme.
Això permet afirmar que el període de 10 anys d’efervescència per la independència ha acabat. Podria renéixer si els votants independentistes desencantats fossin recuperables. No és possible en el curt termini.
El PSOE i el president Sánchez es poden vantar d’haver reduït la tensió de l’independentisme a la societat catalana. Això és positiu i demostra la utilitat dels indults i l’amnistia. No és poc, però el problema no està resolt, com mostren les xifres d’abstenció. A Catalunya tenim la sort de tenir una menor virulència social que a Madrid i això ajuda, però la societat catalana està dividida des de fa dècades a parts iguals entre els que volen lluitar per la independència i els que volen un millor encaix entre Catalunya i Espanya.
Les eleccions han tingut una única conseqüència exemplificadora: l’assumpció de responsabilitats del president Aragonès i de la secretària general Marta Rovira. És un fet singular i valuós pel que representa.
És el moment dels pactes que permetin formar govern. En primera votació cal majoria absoluta. En segona votació cal una majoria simple que requeriria abstencions...
El president Puigdemont ha suggerit que un suport del PP al PSOE a Catalunya podria conduir Junts a deixar de sostenir el PSOE al Congrés. Els partits han de treballar amb discreció entre ells per tal de no incrementar el nivell de crispació política, que no va en benefici de ningú, tampoc de qui fa l'advertència. La dreta espanyola espera el fracàs del PSOE per retornar al poder: aquesta és la realitat que alguns partits d’esquerra i alguns d'independentistes semblen no veure.
Ha arribat el moment de formar un govern sòlid que treballi per resoldre problemes. En tenim de greus des de fa temps. El debat ha de ser serè si volem que sigui útil. Primer el diagnòstic i després la solució.
Exemples. El problema de Rodalies: ¿és la manca d’inversió durant anys o una gestió maldestra? Sense saber-ho és impossible resoldre'l. Ensenyament primari i secundari i mals resultats a PISA: donada l’alta proporció d’immigrants, ¿hem mobilitzat prou mitjans per enfortir el coneixement de la llengua en aquesta part de la població? ¿Hem fet res concret per evitar que els nouvinguts visquin en un gueto econòmic cronificat? ¿Hem posat els mitjans per construir habitatge per a una població que des de fa deu anys creix a l’1% anual gràcies a la immigració? Tenim un dèficit de 15.000 habitatges/any.
El dèficit fiscal és del 8%. Hem de posar-nos d’acord amb el govern central per resoldre un problema que no es pot suportar i que fa més de 40 anys que dura. Catalunya és principalment per aquesta raó un país pobre que té grans desigualtats i que no pot promoure el model econòmic que voldria. Qui vulgui governar s’ha de comprometre a resoldre o almenys a mitigar aquest problema sense enganyar la ciutadania sobre la seva magnitud. Cal resoldre l’ordinalitat (més de 3.000 milions d'euros) i la magnitud del dèficit (més de 10.000 milions).
Fa anys que discutim sobre l’aeroport, amb un resultat nul. Tenim una sanitat esplèndida, però si no hi destinem més recursos la perdrem. Catalunya té un sector agroalimentari que representa el 12% del nostre PIB i una pagesia, aixecada contra el Govern per l'excés de burocràcia, que omple els carrers de tractors. Tenim un problema d’excés de turisme, si no hi posem límit trinxarem el país i agreujarem problemes socials que ja comencen a ser visibles –preu del lloguer, sous baixos, massificació...
El Sr. Illa proposa treballar per resoldre aquests problemes, els importants. És l’òptim en les circumstàncies actuals. La resta de partits haurien de fixar fites i comprovar què s’aconsegueix. Si ho fem plegats mitigarem els problemes seculars –el qualificatiu no és exagerat– que té Catalunya. La qüestió no és criticar qui vol fer-ho, sinó reptar-lo i ajudar-lo a fer-ho. Ningú pot negar que és millor ajudar que combatre.
Resoldre problemes concrets té l’avantatge de reduir el nivell de crispació d’una societat que sent parlar d’un futur magnífic, però que veu que els problemes propers no es resolen i, per tant, vota com vota... L’extrema dreta n’és la conseqüència.
¿No ha arribat l’hora de deixar les discussions sobre el possible i de treballar sobre el real? És millor i més productiu… per a tots.
