En esclatar la pandèmia, i les mesures inèdites de control del virus com els confinaments domiciliaris, molta gent va (vam) expressar preocupació pel risc de retrocés democràtic. La por al contagi podia facilitar l’acceptació social de retallades de llibertats i concentració del poder polític. Aquesta era, i és encara, una preocupació raonable. L’experiència històrica mostra que les llibertats i la democràcia són més fàcils de perdre que de guanyar. I en contextos d’incertesa i por la gent tendeix a refugiar-se en figures d’autoritat, i està més disposada a perdre llibertats. També sabem que el poder polític, sense contrapesos, tendeix a expandir-se tant com pot.
Algunes de les coses que van passar, a casa nostra i arreu, apuntaven en aquesta direcció. L’activació de mecanismes legislatius d’excepció i l’abús de mesures limitadores de la llibertat eren motius legítims de preocupació. Eren els dies dels militars a les rodes de premsa, de la reclusió domiciliària dels infants i de l’aparició de nous perfils tecnocràtics que prenien les decisions sense pràcticament contrapesos democràtics. I sovint sense prou sensibilitat o expertesa per tenir en compte tota la complexitat de les problemàtiques socials que causava la pandèmia i les polítiques de mitigació. Entràvem en un terreny molt delicat, amb les llibertats fonamentals restringides, i gairebé tot el poder en mans del govern central.
A més, en aquell període es va escampar, de manera inquietant, una certa fascinació pel model xinès de gestió de la crisi, molt basat en el control exhaustiu dels moviments de la població mitjançant la tecnologia, i la policia. Malgrat l’evidència que l’autoritarisme xinès va, si més no, endarrerir l’alerta pel nou virus, la seva capacitat de control social permetia limitar molt bé la seva propagació.
La gran majoria de l’opinió pública va acceptar les restriccions, entenent que es tractava d’una situació excepcional. A més, aviat la desescalada va matisar molt les coses. Un cop passat el pic de la primera onada, la gestió de la pandèmia no només es va descentralitzar sinó que es va repolititzar. Es va entrar en una fase nova, de negociació entre múltiples poders i actors socials, d’equilibri i reequilibri constant.
Hem seguit tenint estats d’alarma i limitacions de drets fonamentals, però el debat ha sigut més viu i obert, hi han intervingut altres agents socials i polítics, i s’han activat contrapesos institucionals que han limitat la vulneració de drets. De vegades fins i tot massa, com en el cas de certes decisions judicials que han anat més enllà de la garantia raonable de drets per entrar a determinar amb detall les polítiques contra la pandèmia que havien de fer els governs.
En aquest context, però, ha anat emergint un malestar difús amb les mesures de control de la pandèmia. Seguint l’estela de la dreta trumpista americana, ben aviat als barris més benestants de Madrid s’hi van produir les primeres protestes en contra de les restriccions. Aviat Vox va agafar, en part, aquella bandera. I Isabel Díaz Ayuso, des del govern de Madrid, també. En molts altres països europeus han estat i són els partits de la dreta radical els que han abanderat les protestes contra les mesures de control de la pandèmia.
No deixa de ser un fenomen paradoxal: aquestes protestes encaixen molt bé en la tradició antiestatista de la dreta americana, però no tant en la tradició autoritària de la dreta espanyola, i d’altres dretes europees. Aquestes protestes apleguen un magma estrany, de contorns ideològics molt difusos en què, juntament amb la dreta radical, s’hi troben grups anticientífics, partidaris de les teràpies alternatives i creients en diverses teories de la conspiració. Alguns provenen de certes franges de l’esquerra alternativa. Les protestes contra el passaport sanitari a França, per exemple, recullen aquesta diversitat.
La paradoxa, doncs, és que sota el discurs antiautoritari s’hi aplega gent de tradició molt autoritària. Potser suggereix una mutació a tindre en compte en la dreta radical espanyola, i europea. En tot cas, bona part d’aquesta protesta contra una mesura tan raonable com els passaports sanitaris es planteja des d’un individualisme radical, de gent que no vol assumir uns costos mínims per protegir la col·lectivitat. Qüestiona la solidaritat social que cal perquè la societat se’n surti. Potser ara és aquesta la principal amenaça a què cal fer front: les franges de població que no volen fer-se càrrec de la seva part de responsabilitat amb el col·lectiu. Perquè, de fet, l’autèntic antídot contra l’autoritarisme no és l’individualisme asocial, sinó la cooperació, la solidaritat i la responsabilitat col·lectiva.
