La protesta en perill d'extinció

Hi ha moltes persones que, al llarg de la vida, han optat per no posicionar-se públicament en cap tipus de conflicte. O això es pensen. Perquè no posicionar-se també és una manera de fer-ho, d’estar al món. Com ho és el fet d’acatar unes normes, per injustes que siguin o et semblin. Però cadascú té les seves raons per decidir com vol viure i les circumstàncies alienes fan de mal jutjar. El sistema, que sempre és pervers, reparteix més o menys autocensura segons la necessitat. Procura que la protesta sigui escassa i sense seguidors. Quan se li descontrola massa pel seu gust és quan s’abraça a l’eina que té més a mà i que no demana cap esforç intel·lectual: la violència. L’estén amb molts dels seus tentacles i és eficaç perquè és absolutament desequilibrada. Una violència justifica la següent i la de més enllà i ens deixa orfes d’arguments i sobrats de víctimes. Encara que hi hagi una majoria en contra de la brutalitat, per sobre hi haurà uns interessos que permetran exercir-la malgrat la nostra desesperació. Recordeu les protestes mundials contra la guerra de l'Iraq. Els líders que la van promoure encara se’n riuen ara, del nostre pacifisme. Ells no han canviat de postura, ni els ha calgut. Però què en fem, de la nostra?

Aquests dies estem veient la repressió exercida contra els estudiants estatunidencs en les protestes propalestines a diferents universitats de tot el país. 1.700 persones ja han estat detingudes i en seran més. Les acampades i ocupacions als centres es consideren intolerables per part de les autoritats, així que, des del seu punt de vista, no hi ha cap altra opció que enviar la policia i establir un diàleg amb les seves porres. Però el problema no és només l’horror de la guerra a Gaza. El que espanta és que fa temps que s’està dient al món que les protestes no són benvingudes i, mentrestant, les manifestacions feixistes, com la que s’ha pogut veure aquesta setmana a Milà amb més de 1.500 persones aixecant el braç escenificant un retorn al pitjor del passat, es reprodueixen sense repressió per part del sistema. Fa por, certament. I encara fa més por pensar que aviat pot ser que només siguin ells els qui surtin al carrer a exhibir el seu odi contra la humanitat.

De repressió aquí també en sabem. En la democràcia plena de l’estat espanyol, amb presidents que fan pauses dramàtiques al costat del rei, s’està acusant de terrorisme independentistes catalans per exercir el seu dret a manifestar-se en contra d’una sentència injusta. Mentre als professionals de la comunicació pública se’ls prohibeixen paraules per considerar que no són neutrals, el poder judicial n’utilitza unes altres a conveniència, davant la manca evident de proves que les justifiquin. Quan l’Estat no té arguments polítics, el poder judicial s’inventa el que calgui per desmobilitzar la gent. Però, com veiem, malauradament l’estat espanyol no té el monopoli de la repressió. El problema és global i pobres dels pobles que queden oblidats. Com l’Iran. El règim de Teheran ha aprofitat la crisi amb Israel per imposar encara amb més força l’obligatorietat del vel a les dones. Qualsevol excusa és bona. En la seva revolució ja vam deixar soles les iranianes, i ara ho estan més encara. No és culpa nostra. No va d’això. Cada vegada s’obren més fronts i no donem l’abast. Però mentre veiem com augmenta el racisme i la xenofòbia, mentre la nostàlgia del feixisme es deixa sentir arreu, encara podem posicionar-nos al bàndol de la convivència. Perquè som moltes persones que l’única nostàlgia que sentim és la d’un futur al marge del cinisme i de la violència.