Davant dels sotracs que pateixen les democràcies occidentals, hi ha qui planteja —també a Catalunya— que la idea de democràcia no s'hauria de sobrevalorar (sacralitzar, diuen ells) i presentar-la com l'única forma de govern possible. Miren, doncs, de trobar avantatges en els models autoritaris de potències com Rússia o la Xina, a les quals atribueixen una suposada eficàcia basada en la fermesa, enfront dels relativismes inherents a les socialdemocràcies occidentals, que conduirien cap al desdibuixament (ideològic, nacional, religiós) i la corrupció.
Hi pensava llegint un llibre de Tvetan Todorov (no n'hi ha traducció catalana; la castellana és Los enemigos íntimos de la democracia, a Galaxia Gutenberg), publicat originalment l'any 2012. Todorov es preguntava aleshores pels perills que assetjaven les democràcies occidentals, i partia de la convicció que, d'ençà de la caiguda del Mur de Berlín i del comunisme, en realitat la democràcia tal com l'entenem actualment no té enemics externs realment importants. Per molt que arribés a causar el pànic amb atemptats com els de les Torres Bessones, Madrid o Londres, el terrorisme islàmic no representa una amenaça d'una envergadura comparable a la que va representar l'URSS. Escriu Todorov: “El terrorisme islàmic —o jihadisme— no és un candidat creïble a ocupar el paper que antany representava Moscou”. Tan segur n'està, que afegeix: “Ara mateix, cap model de societat no democràtica es presenta com a rival de la democràcia”.
Deu anys més tard, seria interessant veure si l'autor matisaria la seva frase davant d'un fenomen com el de la Xina, una dictadura nominalment comunista que ha abraçat el capitalisme i, amb ell, una part de “valors democràtics”. O com el del comportament d'Occident davant de les dictadures islamistes amb poder econòmic i financer aparentment il·limitat, amb el cas recent i aclaparadorament vergonyós del Mundial de futbol de Qatar. És a dir, què diria Todorov veient que és Occident mateix qui malvèn la idea de democràcia acceptant la interlocució (i els diners) de mitges dictadures, o dictadures de cap a cap, lleugerament —o grotescament— maquillades amb tocs democràtics.
Però Todorov identificava, per damunt de tot, tres enemics interns que ell detectava a la democràcia dels EUA però que són d'aplicació arreu. A saber: el messianisme (els lideratges providencials que es proposen salvar el país o salvar precisament la democràcia: en el cas dels americans, això va justificar la invasió de l'Iraq), l'ultraliberalisme (el creixement econòmic com a valor superior a qualsevol altre: aquesta és la clau del debat sobre el canvi climàtic, i els ciutadans de zones menjades pel turisme coneixem millor que ningú aquesta manera d'entendre les coses) i el populisme i la xenofòbia, que com sabem tots existeixen a tot arreu menys a Espanya, i encara menys a Catalunya. Les preocupacions de Todorov no tan sols segueixen vigents, sinó que la protecció de la democràcia serà una de les dues qüestions (l'altra, sí, és el canvi climàtic) de l'any que hem de començar.
