L’Institut Català de l’Energia de la Generalitat ha publicat una Prospectiva energètica de Catalunya 2050. Del document se’n desprèn un full de ruta ambiciós per la descarbonització de l’economia catalana, confegit, a més, i això s’agraeix, amb cura i competència tècnica. S’hi marquen camins, que sens dubte s’hauran de seguir, en eficiència energètica, renovables, electrificació, hidrogen verd, i d’altres.
En aquest tema convé tenir molt clar quins són els objectius. El document en té, per més que tracta d’acomodar sensibilitats i interessos diversos. El primer objectiu és que Catalunya compleixi el compromís de París: l’any 2050 el nostre consum d’energia, directe o indirecte, i la nostra producció industrial no han d’emetre CO, en termes nets. El segon objectiu és aconseguir-ho garantint un preu de l’energia, l’any 2050 i tan abans com es pugui, que sigui assequible per al consumidor i competitiu per a les empreses. Aquests objectius estan jerarquitzats. El primer s’ha de complir. Donat això, hem de procurar fer-ho el millor possible pel que fa al segon. A ningú se li escapa, però, que arribar al primer objectiu serà tant més difícil com menys es puguin garantir uns preus raonables de l’energia. Per cert: el volum d’energia que consumirem no hauria de ser un objectiu independent. Arribats al 2050, és a dir, al moment en què tota l’energia sigui neta, l’energia que consumirem serà la que induirà el seu mateix preu: serà més alta com més baix pugui ser el preu.
Mentre que d’aquí al 2050 no podrem evitar períodes amb preus de l’energia històricament alts, soc moderadament optimista pel que fa a la possibilitat d’assolir els dos objectius l’any 2050. La condició, però, haurà de ser extremar el rigor i la disciplina econòmica: per arribar a bon port, la producció i consum d’energia haurà d’estar propulsada per la lògica del càlcul econòmic de costos i de preus. Entenent que els preus han d’incloure els costos de producció directes però també els impostos que recullin els costos socials indirectes (els generats per l’escalfament del planeta, per exemple).
Tres implicacions importants d’aquest punt de vista:
1. El consum d’electricitat serà en part autoconsum i en part consum des de la xarxa elèctrica. Com he indicat, les magnituds respectives dependran del cost de producció i del preu a la xarxa. Tot indica que l’autoconsum serà molt competitiu, o sigui que n’hi haurà força. Ara bé, la part del consum quantitativament superior serà el de la xarxa. Per a aquest, que l’electricitat vingui de la vora de casa o de lluny, de Catalunya o de l’Aragó o França, només importa en la mesura que afecti el preu (inclusiu de les compensacions que corresponguin en els municipis per on passin les xarxes). Les consideracions de sobirania energètica només són rellevants a escala de la UE.
2. Es discuteix si és desitjable que hi hagi terrenys de cultiu que es transformin en horts solars. El document de la Generalitat estima que no més d’un 2,5% del territori de Catalunya serà ocupat per la generació d’energies renovables (inclosa l’eòlica). Altra vegada, però, aquesta magnitud hauria de quedar determinada pel càlcul econòmic de cost i preu. Si un pagès pot obtenir més rendiment de la seva propietat amb un hort solar, no li hauríem de negar el dret a instal·lar-lo. No és just demanar al pagès que no cultivi el que li surti més a compte -plaques solars, potser- perquè no ens agrada veure camps negres. El pagès ens podria dir: “D’acord, cultivaré el que els consumidors voleu, però el preu serà aquell en què no hi perdi relatiu a l’hort solar. ¿Em comprareu a aquest preu?”
3. El tema nuclear ja està dat i beneït: tots consumirem energia d’origen nuclear. Un cop la UE ho ha permès, i França s’hi ha llançat, la resta no tindrem elecció: a l’espai europeu no ens podrem permetre que França tingui una indústria més competitiva perquè ha decidit utilitzar una font d’energia que no ens agrada, i gaudeix en conseqüència de preus més barats. L’únic marge d’elecció que ens quedarà a alemanys o catalans és si produïm energia nuclear a casa o la importem de França. Altra vegada: dependrà dels preus. ¿Ha fet bé la UE de categoritzar, de manera transitòria, l’energia atòmica com a verda? Penso que sí. El repte, en paraules de la consellera Jordà, és gegantí, i l’energia nuclear no emet CO2. Té el problema dels residus i, per aquesta raó, n’acabarem prescindint. Però no és tan urgent. Ho podem fer en l’horitzó del 2100.
