Pros i contres de l’últim ‘Salvados’
Diumenge a la nit Jordi Évole acomiadava la temporada amb una contundent entrevista a Iñaki Rekarte. Un exetarra penedit que vol fer públic com ha acabat renegant de la banda terrorista i els motius que l’han portat a fer-ho. De fet, ha tret un llibre recentment. Va ser una conversa interessant, que t’atrapava, i en la qual Jordi Évole va mantenir una actitud distant i freda. No era fàcil perquè el tarannà redimit del protagonista arrossegava a l’empatia. Potser en alguna ocasió Évole va fingir que se sorprenia massa d’una resposta (per exemple, que sortejaven a cara i creu qui cometia l’assassinat) quan és evident que en casos d’entrevistes en profunditat el periodista està més que documentat per saber cap on vol conduir la conversa. Évole va saber escoltar i respectar els silencis (malgrat l’edició excessiva). Les pauses quan Rekarte pensava o empassava saliva també tenien valor comunicatiu. Va estar bé anar combinant les notícies d’arxiu dels atemptats i fets que implicaven Rekarte amb el seu relat personal. Això mostrava a nivell televisiu les dues cares del terrorisme: l’abisme que hi ha entre el fet social i la vivència personal. En l’entrevista no va quedar ben explicat el daltabaix del pare de Rekarte, que el porta a ell a integrar-se a ETA (l’origen era important). A les conclusions de la conversa Évole li va preguntar si continuava desitjant la independència d’Euskadi. Segur que no era la intenció de la pregunta, però va traspuar que tot el drama quedava reduït a la independència com a desencadenant. És a dir, Rekarte madura, raona i demana perdó. I el darrer pas és deixar d’aspirar a la independència com a cura definitiva, l’admissió d’un altre error de la seva història personal passada. Independència com a sinònim de la barbàrie.
Els espectadors de TV3 ja havíem vist Iñaki Rekarte en una emissió anterior. Va ser en el 30 minuts del 4 de març del 2012, en un reportatge titulat El perdó, on Rekarte i el fill d’un assassinat per ETA parlaven de la possibilitat de reconciliació a Euskadi i de les seves experiències a l’hora de trobar-se amb l’enemic per intentar alleugerir les ferides. En aquest sentit, Salvados quedava coix. Era una bona entrevista, però faltaven veus. El testimoni individual genera impacte però elimina els matisos i sembla la veritat única. Els diferents punts de vista del 30 minuts van permetre una reflexió més profunda, social i complexa del conflicte basc, i una atenció a les perspectives de futur més enllà de la impressió del testimoni individual. Curiosament, el dia que TV3 va emetre aquest 30 minuts va ser líder d’audiència a Catalunya i va superar el Salvados (són rivals a la graella). Aquell dia Évole entrevistava Jordi Pujol. Aquest diumenge Rekarte i Évole també van ser líders amb el Salvados.
